El llegendari expúgil nord-americà Muhammad Ali va morir ahir a l'edat de 74 anys, poc després d'haver estat ingressat en un hospital per problemes respiratoris, però la seva llegenda, mite i símbol, que va transcendir més enllà de l'esport com cap altre, seguirà present més que mai i serà sempre el campió etern. Ho va dir sempre: "No vull ser líder, sinó lliure", per això era una cosa meravellosa veure com feia embogir els aficionats amb els seus moviments al quadrilàter, com si es tractés d'un ballarí de ballet, sempre en perfecta harmonia i llibertat d'acció . El llegendari boxejador es va retirar el 1981 amb un rècord de 56 victòries i cinc derrotes. Va conquistar el títol mundial dels pesos pesants i va ser sense discussió el millor de tots els temps. Podia, a més, boxejar arreu del món, tothom el volia a la vora, fins i tot els presidents africans; el promotor Don King va cobrar més de 10 milions de dòlars quan va organitzar el combat dels pesos pesants entre el campió George Foreman i l'aspirant Ali, el 30 octubre de 1974, a Kinshasa, amb Mobutu d'espectador especial.

Va ser la millor recaptació de la història fins aquell moment. Dur 100.000 mil aficionats a l'estadi de futbol per veure el combat, va ser la prova inequívoca que Ali era el més gran. Ali sabia com captivar i atraure el gran públic, a més de generar sempre l'enfrontament amb el blanc opressor, com va demostrar canviant-se el nom de naixement de Cassius Marcellus Clay -perquè era nom de esclau- i sempre defensava que representava el poble, el poble negre. Davant de Foreman, tot i que sabia que sortia per sota en les apostes, 1-4, Ali va declarar en roda de premsa al Zaire de manera contundent: "Jo sóc un savi de la boxa, un científic de la boxa. Aquesta és una realitat científicament demostrada. Vostès mateixos si s'obliden, pel seu compte i risc, que sóc un mestre del ball, un gran artista". La "Batalla de la jungla" no va veure l'Ali de sempre, sinó tot el contrari, recolzat en les cordes va esperar i allà va ser on va destrossar Foreman, a qui va noquejar en el vuitè assalt i va conquistar per segona vegada el cinturó.

Ali va elevar, encara més, el seu nom. I es va convertir, després de guanyar un tercer campionat el 1978, en l'esportista en majúscules del segle XX. Don King va ser qui millor va saber explotar la figura d'Ali, en adonar-se que l'atleta, des de 1960, després de guanyar la medalla d'or del pes semipesant en els Jocs Olímpics de Roma, era la figura més important dels Estats Units i del món, dins i fora del quadrilàter. El noi que va començar a boxejar als 12 anys, sota la supervisió del policia Joe Martin a Louisville, després va llançar la medalla al riu Ohio perquè no el van atendre en un restaurant per discriminació racial.

Més tard també va ser el jove que va reptar el rude campió mundial Liston, en veure'l amb el cinturó, amb un parell de preguntes: "Per què vols això? ¿Per subjectar els pantalons?". I quan el va destronar el 1964, als 22 anys, va pregonar ser "el millor boxejador de la història". Va promocionar els combats com ningú, anticipant i encertant sobre l'assalt en què caurien els rivals, mostrant en acció qualitats difícils d'igualar: agilitat, finor, intel·ligència i força, simplement excepcional.

El campió que en plena esplendor, quan "flotava com papallona i picava com una abella", el 1967, va veure com era desposseït del títol per negar-se a prestar el servei militar i anar a la guerra del Vietnam, la qual cosa va dividir els Estats Units i el món. Els qui li donaven suport i seguien les seves xerrades en universitats de la nació (no podia sortir del país, en ser-li retirat el passaport) amb el discurs de la pau, i els que el consideraven antipatriota per no defensar la bandera nord-americana en el conflicte armat. L'home atreia així tant a un com a l'altre bàndol, perquè va tornar, en guanyar la lluita judicial, i va triomfar de nou sobre el quadrilàter, encara que encaixant cops que abans no li donaven, després d'una inactivitat de tres anys, set mesos i quatre dies, el 1970. I va obtenir l'oportunitat mundial el 8 de març de 1971, davant Joe Frazier, al Madison Square Garden, de Nova York, en "el combat del Segle".

Encara que va perdre per punts, després de caure en el quinzè i últim assalt en rebre el ganxo d'esquerra més famós de l'univers, va ser capaç d'aconseguir per dues hores aturar la guerra del Vietnam, quan els soldats van abandonar les armes i es van asseure davant del televisor a veure "El bocamoll", com l'anomenaven de manera despectiva els seus detractors, entre ells familiars i amics d'aquests soldats. Ali es va convertir en musulmà, lluitant més fort fora del ring que dins per la desigualtat social, i va assegurar que "vaig prendre la decisió de ser un negre dels que no es deixen atrapar pels blancs".

Al final Ali el que va aconseguir va ser que tothom, blancs i negres, l' acceptessin com una llegenda única dins el món de l'esport i sobretot dins la societat nord-americana, en guanyar la batalla de la igualtat de drets per a tothom sense importar el color de la pell, ni la creença o la religió de cadascú. Va penjar els guants després de perdre l'11 de desembre de 1981, un combat a 10 assalts contra Trevor Berbick, a Nassau (Bahames). El 9 de setembre de 1984, se li va diagnosticar que patia Parkinson, una malaltia degenerativa contra la qual lluitava des d'aleshores.