els dos octubres

01.11.2017 | 06:30

l mes d'octubre no té bones ressonàncies en la història de Catalunya. El 6 d'octubre del 34, en el tercer any de la República espanyola, Lluís Companys va declarar l'Estat Català des del balcó de la Generalitat. Va ser una revolta mal planificada i pitjor executada que Companys no volia dur a terme, però que es va veure obligat a liderar per la pressió del seu cercle íntim. Companys confiava en un miracle -en aquests casos tothom confia en un miracle-, però la cosa va sortir malament. El govern de Madrid, en mans dels republicans centristes de Lerroux, va declarar l'estat de guerra. L'autoritat militar a Catalunya, el general Batet, era un home gran, de Tarragona, molt bona persona, molt liberal i molt religiós. Encara que estava en bones relacions amb la Generalitat, el general Batet va ordenar la rendició dels rebels. Companys va contestar amb una histèrica al·locució radiofònica en la qual exhortava els catalans a una insurrecció armada. El general Batet va actuar amb molta prudència, però va ordenar treure les tropes al carrer. En sentir els primers trets, els voluntaris de les milícies de Estat Català van fugir en desbandada. Uns altres que s'havien compromès a participar en la revolta es van quedar a les seves cases. Deu hores més tard, de matinada, Companys es va rendir. El seu conseller de Governació, Dencàs, i el seu cap de policia, Miquel Badia –el «capità Collons»-, van fugir pels embornals de la Generalitat.

Gaziel, que en aquell moment era director de La Vanguardia, va escriure una crònica extraordinària d'aquells fets. Estupefacte, atordit per la irresponsabilitat pasmosa amb què havien actuat els líders de la Generalitat, va escriure: «Tot s'ha perdut, fins i tot l'honor». Al final va haver-hi un centenar de morts, entre ells vuit persones que van morir accidentalment a causa dels trets. I tots, partidaris de l'Estat Català i partidaris de la República, van morir per res. La Generalitat va ser suspesa i el Govern empresonat. Tot s'havia perdut. Tres anys més tard, el 1937, el general Batet va ser afusellat per Franco per negar-se a secundar el cop militar contra la República. Companys, que va fugir a França al final de la guerra civil, no va voler separar-se del seu fill Lluïset –que patia esquizofrènia– i va ser capturat pels nazis, que al seu torn el van lliurar a Franco. Sotmès a consell de guerra, Companys va ser afusellat a Montjuïc el 1941. Companys, això sí, va saber morir amb honor. Per molt que s'equivoqués el 6 d'octubre, mai va ser un cantamanyanes. I com a mínim va demostrar ser una persona valenta.

Convé saber aquestes coses quan jutgem els fets de l'altre octubre de la revolta catalana, el de 2017, aquest «procés» que ha acabat de la forma més ignominiosa possible, i que ja no podem descriure amb les paraules espantall o vodevil perquè totes es queden curtes per definir el que ha succeït. No hi ha una sola paraula degradant que no pugui utilitzar-se per descriure amb exactitud el que ha passat. Els dirigents del «procés» han estat irresponsables, covards, mentiders, oportunistes, engalipadors i ridículs. S'han gastat dotzenes de milions de diners públics que han tret als hospitals i a les persones amb dependència per dedicar-los als seus deliris de megalòman. Han convertit la Generalitat en una versió deplorable de la secta dels raelians, aquests pobres tarats que esperen d'un moment a un altre l'arribada salvadora dels extraterrestres. I el pitjor de tot, han estafat milers de persones de bona fe que han confiat en ells i els han donat suport i han donat la cara per ells, en alguns casos fins al punt que els la trenquessin literalment l'1 d'octubre. I tot per a què? La nit del 27-O, els pobres indepes es consolaven pensant que Gàmbia -Gàmbia!- havia reconegut a la nova República Catalana. Després, quan Gàmbia ho va desmentir, van començar a circular rumors que Finlàndia la reconeixeria, fins que es va comprovar que només era un fosc comitè parlamentari d'un partit minoritari d'extrema dreta. I al final, ningú, ningú va reconèixer la República Catalana.

I per a què ha servit tot això? Per a res. O pitjor encara, perquè Puigdemont i cinc dels seus «consellers» hagin fugit com conills a Bèlgica, igual que van fer Dencàs i Badia pels embornals de la Generalitat el 1934. Els abduïts pel «procés», que encara són bastants, asseguren que aquesta desaparició és una genial maniobra tàctica, però fins al més ximple s'adona que no és més que una mostra vergonyosa de covardia. I ara ha resultat que el «procés», que crèiem dirigit per les millors agències de publicitat i per les ments més maquiavèl·liques de Catalunya, estava dirigit per uns imitadors de segona fila d' Hernández i Fernández. Amb l'afegit, tal vegada, del Barreter Boig d'Alícia, que sempre creia viure a les sis de la tarda (en el cas de Puigdemont i companyia, a les 6 de la tarda del 6 d'octubre de 1934). No han estat herois, no, sinó una colla d'irresponsables i de megalòmans que han destrossat el nom de Catalunya. Maledicció eterna per als qui han fet això.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema