Blog 
La casa de les dunes
RSS - Blog de M Àngels Bosch

L'autor

Blog La casa de les dunes - M Àngels Bosch

M Àngels Bosch

Llicenciada en Filologia i Lletres i doctora en Filologia Catalana. Biògrafa de Josep Pous i Pagès. Autora de diverses obres de recerca i treballs literaris.

Sobre aquest blog de Cultura

«La casa de les dunes» és la segona novel·la de l'escriptora M. Àngels Bosch, que ha decidit publicar-la per entregues al Setmanari de l'Alt Empordà, des d'aquest bloc d'Emporda.info. Fa just un any, l'autora publicava 'Camins entre vinyes', la primera obra d'...


Arxiu

  • 03
    Maig
    2015

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

    Cultura Empordà

    La casa de les dunes - Capítol LVIII

     

    Llibert s'havia incorporat al maquis l'any 1939 amb la Resistència francesa. Un home com ell, decididament contrari a la lluita armada, havia transigit quan a França havia entrat a formar part d’un grup de combat.

    S'acabava la guerra mundial i creia que les democràcies europees posarien fi al règim franquista. No fou així. La  lluita antifranquista que varen continuar els guerrillers és l'epígon de la Guerra Civil.

    Els grups resistents emboscats a les muntanyes catalanes properes a la frontera, els homes del bosc, com se'ls anomenava, començaven a ser una molèstia per als que des de França, des de casa seva havien oblidat  què era el moviment subversiu que vivia a les muntanyes i als pobles més recòndits de la geografia del país. Sabien que el Maquis arrossegava una rèmora important que es resumia en la resposta a tres qüestions:  Qui coneixia que existien? Qui afirmava que no eren bandits? Qui els considerava guerrillers?

    El maquis havia deixat de ser un símbol de llibertat, una esperança de temps millors. Lluny de les ciutats, mal informats eren el record  maleït de la guerra.

    Llibert era un combatent de la Resistència francesa que formava part de la cúpula llibertària. Era conscient que la lluita armada s’havia acabat; continuar era apostar per una actuació anacrònica. Qui anava a combatre ho feia no solament contra les forces de repressió de la dictadura, sinó també contra la seva pròpia organització, que no l'autoritzava.. La primera missió hauria de consistir a desvincular l'organització política, separar-la dels maquis; solament així si queien en mans de la Guàrdia civil no arrossegarien amb ells els polítics i al revés; només d'aquesta manera si detenien els uns no culparien fàcilment els altres. S'havia de posar fi a la desorganització dels grups, a l'absència de  cohesió, in existent per culpa de l'aïllament del medi rural. L'havia precedit un bon amic seu, Agustí Sabater. Li havien arribat notícies que s'havia instal·lat a Barcelona, però trobava dificultats per contactar amb ell.  Se li atribuïa haver volat un transformador elèctric, que va deixar sense llum una part de l'eixample. Diversos sabotatges l'havien convertit en l'home més buscat per la policia i les altres forces franquistes.

    Solament el Comitè Regional de Joventuts Llibertàries de Catalunya donava suport a la resistència d'inspiració anarquista.  El segon congrés de les organitzacions llibertàries, celebrat a Toulouse, s'estava desvinculant cada dia més dels moviments armats. Llibert estava convençut de la fractura entre l'interior i l'exili. S’adonava també que el trencament en el si del Moviment Llibertari Espanyol portava la resistència al fracàs. També la fragmentació havia portat abans la República al fracàs. Què els passava? On era l'esperit de rebel·lió? Havien oblidat tot el que els seus ulls havien vist, no recordaven les atrocitats que havien presenciat? Tot plegat l'obligava a intervenir; calia avisar els emboscats perquè es retiressin a temps. Havia decidit fer-ho ell, encara que aquesta fos l'ultima de les seves actuacions.

    El que més l'havia trasbalsat no era tant la desvinculació progressiva dels teòrics amb els moviments armats, sinó comprovar que la hipòcrita marginació i el rebuig contra els armats que resistien a les muntanyes era només una excusa. Tenia la certesa que els propis dirigents de l'exili, cansats de lluitar,  havien acabat per fer seva la versió franquista, que considerava els maquis pistolers que es feien passar per anarquistes. O, en el millor dels casos, militaristes que dificultaven les relacions dels confederals amb la facció moderada de l'exili republicà.

    Els últims dies de tardor, Llibert havia passat la frontera per dirigir-se a un refugi prop d'Agullana, on havia de trobar-se amb una partida formada, com ell, a la guerra de França.

    Calia informar-los que estaven sols. S'havien de retirar. La lluita no tenia l’aprovació dels dirigents. Llibert venia a complir un altre encàrrec més, que des del primer moment el va fer sentir distanciat del grup de companys que integrava la Brigada. S'havia emboscat precisament perquè havia de descobrir el responsable de les  delacions que posaven en perill tota l'organització. Hi havia encara una altra raó molt poderosa per tornar a Catalunya arriscant la vida: Volia tornar a veure Angèlica.

    Havia passat la frontera sense gaires entrebancs. Procurava evitar els enllaços perquè no hi confiava. Va ser precisament el distanciament amb els altres del grup allò que li va salvar la vida aquesta vegada. Decidí que no s'acomiadaria de ningú. Els faria creure que no tenia intenció d'allunyar-se. Es va fer fosc aviat; la nit, freda i plujosa, no invitava a res que no fos estar a la vora del foc. Deien que aquell refugi era un amagatall molt segur. La Guàrdia Civil, més d'una vegada, sospitant que hi havia un cau d'emboscats, havia "pentinat" una i una altra vegada la zona sense obtenir resultats. El refugi, perfectament conservat, era fet de pedres i taulons. Llibert envoltat dels més joves els feia somniar amb les seves històries d'herois de la resistència contra Hitler.

    Tothom dormia quan va abandonar la barraca que els aixoplugava. De moment, no havia trobat res sospitós, però havia decidit continuar en solitari.

    El camí se li feia feixuc; un espès sotabosc li frenava les passes. Va decidir retrocedir cap al mas d’un company; no suposava perdre gaire temps, i, en canvi  descansaria en  un llit i trobaria aliment. La marrada el portà al mas Salvi. Se sentia exhaust.

    La primera nit no va presentar cap incident. Llibert no era jove des de feia molt de temps. Cada dia que passava se sentia més allunyat dels afanys del començament. Allò, la lluita antifranquista, no era ni de lluny el mateix que la guerrilla francesa contra el feixisme. I les esperances tampoc. S'adonava de la contrarietat que significava la relació del maquis amb els comunistes. No n'esperava res de bo.

    El record d'Angèlica li portava els pensaments més fantàstics de la vida;  la filla d'Elvira i d'ell era l'únic que, enmig de la soledat d'aquella lluita cada vegada més inconsistent i absurda, mantenia intacte el seu valor, però també contribuïen a fer més greu la seva impotència, i l’obstinació d'un cor que l'amor feia bategar massa fort.

    A mig matí del segon dia, Manel, el masover, considerat un enllaç segur, va decidir arribar-se a Agullana amb l'excusa de portar un sac de mongetes a la botiga del poble. Pel camí va creuar-se amb la patrulla de la Guàrdia Civil. Passava alguna cosa fora de l'habitual. S'afanyà a comprar el que necessitava i tornà a casa. Feia poc que hi era, quan va veure pujar la patrulla per corriol que s'enfilava cap al mas Salvi.  

    Un truc a la porta. El comandant i quatre guàrdies eren al pas de l'entrada. Manel, sense mostrar-se gaire amable, els va preguntar si passava alguna cosa.
    – Acabamos de detener un grupo integrante de la Brigada "Lorenç". Dos de ellos, al intentar huir han resultado muertos. Sabíamos que entre los emboscados estaba... un tal Llibert, pero, al parecer, escapó precipitandose por un barranco. Resumiendo –va continuar l'home– sospechamos que podría estar por aquí cerca. Vamos a registrar la casa, con su permiso .

    Llibert havia tingut temps d'agafar el fusell que l'acompanyava des de feia anys: un Màuser del calibre 7,92, i amagar-se en un doble fons del terra de la sala on els amos del mas, quan feia bon temps i es deixaven caure per la finca, passaven comptes, llegien, o s'entretenien jugant a cartes. El cau havia servit, l'any 1937, per amagar Claudi Brugués, propietari de diversos masos entre ells el mas Salvi. I el pare d'en Manel havia estat, precisament, el guardià del secret i de la vida de Claudi fins al final de la guerra.    

    Un dels avantatges del lloc era doncs el propietari, un home que havia estat perseguit per la FAI. Ara s'havien invertit els papers.

    La casa del masover va ser registrada pam a pam sense obtenir cap resultat.

    El sergent comandant, lluny de sentir-se decebut de no haver trobat el que buscaven, semblava alliberat d'una responsabilitat que trobava massa feixuga.

    Manel amb la intenció de saber qui havia alertat la Guàrdia Civil, els convidà a menjar alguna cosa abans de tornar a la frontera. L'avís venia de la gendarmeria francesa. França, que havia comptat amb una nombrosa participació de llibertaris a les files de la resistència, els tractava de bandolers i es feia còmplice del franquisme.

                     ************
    Llibert, acorralat al Mas Salvi, va fer arribar un missatge a Mateu. Tots pensàvem que  era massa arriscat abandonar l'amagatall segur de la masia. Vaig proposar d'arribar-m'hi jo.

    Però aquesta idea també hauria semblat sospitosa per insòlita. Començava a ploure. Semblava que el temps ens acompanyava. Recordava les llevantades a la casa de les dunes, i la vegada que Llibert hi havia vingut  a trobar-me.

    Vàrem decidir anar a Figueres com cada dijous. Mateu va continuar sol cap a Agullana, fins al Mas Salvi. Vaig esperar-los fins que es va fer fosc; llavors vaig fer-me acompanyar a
    La Vinya pel taxista que en temps de la mare era el que la portava en els seus desplaçaments quan Mateu no podia fer-ho amb el nostre cotxe. Què els devia haver passat?

    En fer-se fosc, Llibert abandonà la masia. Va desaparèixer sol en la nit. Al carrer de la Jonquera, en una casa mig en ruïnes l'esperava Mateu. Cap incident no va destorbar el camí fins a La Vinya. Vaig sentir el trepig de les rodes del cotxe damunt de la grava i les fulles seques de l'avinguda de plàtans que precedeix i dóna accés a la casa.

    Devien ser les dues de la nit, un cotxe s’acostava... M’estava a la sala amb els llums apagats amb una sola espelma encesa. Els fars il·luminaven els troncs dels plàtans despullats de fulles que els remolins del vent de llevant feia anar d'un costat a l'altre. Vaig córrer a obrir-los. Llibert era a casa amb mi. Ells dos no deien res. Jo també em contenia de fer preguntes. Al cap de poc, Mateu va començar a dir:

    – Quan anava cap al  Mas Salvi, m’ha semblat que un cotxe em seguia, però després ha trencat cap a un altre camí. Per això hem hagut de venir de nits. Quan érem lluny de Figueres m’ha tornat a semblar que veia la claror dels llums d’un cotxe. Pot ser que ens busquin.
    – El noi del Mas Salvi no crec que m'hagi traït; si hagués volgut, em podia haver delatat abans.
    – Potser tots érem vigilats– va dir Mateu.
    – La culpa és meva... –vaig dir jo.

    Mateu apagà l’espelma i obrí un finestral. Tot era fosc i en silenci. Dirigíem  la mirada a l'obscuritat amorfa d'una nit ventosa. Estàvem fatigats. La Vinya adormida i muda, i nosaltres atents i desperts al més mínim soroll. Com desitjàvem una mica de pau, una treva! Intuíem a fora un perill imaginat, que era real.
                *
    Clarejava quan, unes hores més tard, Mateu, Llibert i Angèlica es dirigien a la frontera de la banda de les muntanyes de Rabós i Sant Quirze de Colera. Aquella zona, gairebé tota, quedava dintre dels límits de la finca. Hi havia vigilància a les muntanyes, als camins, a les cruïlles, a les carreteres i pobles. Feia estona que havien localitzat el grup que es dirigia cap a França. Se sentí una descàrrega... i una altra. No hi havia dubte sobre el resultat del combat. Mateu greument ferit era al volant inconscient. Llibert era mort. El cos sense vida vinclat cap a Angèlica l'havia emparada dels trets.

    Havia arribat un altre cotxe. Un tinent de la Guàrdia Civil, que havia reconegut l'Hispano  d'Angèlica, s'hi acostà. L'home no va fer cap pregunta. Digué solament, mentre l'ajudava a baixar del cotxe:

    – Señora, suba a mi coche. La acompañaré a su casa.  

    Angèlica va expressar el desig d'anar a l'hospital amb Mateu.  Però el tinent educadament i decididament va acompanyar-la a La Vinya. Cap al tard va arribar Antoni.

    La versió oficial dels fets va ser la que Antoni Falcó va donar al guàrdia que prenia declaració a Angèlica:
    "La Sra. Angèlica Muntada de Falcó, i Mateu, home de confiança del negoci de vins de La Vinya, sota coacció, s'havien vist obligats a portar Llibert fins a la frontera amb cotxe... El terrorista en donar-se a la fuga havia resultat mort. Mateu, amb múltiples  ferides, produïdes en l'encreuament de focs, havia estat ingressat a l'hospital de Girona, on evolucionava favorablement."

    Antoni Falcó es disposava a tornar a Barcelona. Angèlica seia al seu costat. Posà el cotxe en marxa i arrancà.

                    *
    He tornat a la casa de les dunes, al meu refugi. No sé ben bé si no és també la meva presó.  Hauria d’agrair a Antoni que hagi fet valdre la seva influència amb el règim? M’ha salvat de la presó, potser també li  dec la vida...

    L’atzar m’havia tornat  Llibert. Per què tan poques hores? Després només els records. De fet, recordar és també conèixer; m’obliga a retrocedir, a mirar enrere, perquè les vivències no desapareguin.

     Jo pensava que Llibert havia començat en ell i s’acabava en ell... Però Llibert havia arrelat en mi, en la meva memòria. No era només una evocació. Dia rere dia i nit rere nit, en el meu far entre les dunes, escriuria la vida de Llibert, el meu pare.   

    Per què sempre torno a les dunes? Escric vora el foc mentre el vent del nord incansable vincla els xiprers i  rebot contra els murs i les finestres de la casa. Llibert no és només una evocació. Llibert no és mort.

    L’atzar ha volgut canviar els meus somnis. Em trobareu, com el meu pare, a la llibreria de vell... del Bulevard Bonaparte. Vull anar a París; em crida un destí indefugible. I sempre tornaré a la casa de les dunes, com hauria volgut Elvira.
       
    Un any més tard
    Angèlica comunicava al seu marit la intenció de traslladar-se a París una temporada.  El desig de tornar a la llibreria de vell de la rue Bonaparte era un del motius de la seva partença.                                              

    El grinyol del reixat de la porta va trencar el silenci de la tarda d’hivern. Angèlica s’acomiadava dels seus.  Resseguí amb la mirada el nom d’Elvira Folch i Pujades. Una mica més amunt llegí, Fèlix Muntada i Bataller. Amb el pensament veié encara un altre nom, que no era escrit a la pedra de la tomba. Angèlica va dir el nom del seu pare: Llibert Plana i Casals.

    Enmig del tràgic desenllaç que havia portat Llibert a la mort, Angèlica havia aconseguit que el cos del seu pare fos enterrat al costat d’Elvira. El sergent de la Guàrdia Civil  havia accedit a l’estranya petició sense fer preguntes ni comentaris. Aquell era un cas tancat.

    Llançà i Figueres gener de 2015

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook