Les nostres arrels projectades al futur

Aviat farà deu anys que la Unesco va declarar com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat la festa de les falles, reconeixent així una tradició ancestral que encara es conserva a 63 municipis situats a l’entorn dels Pirineus. No n’hi ha cap a l’Alt Empordà perquè aquesta tradició no s’ha mantingut, tot i que hi ha indicis de la seva existència segles enrere. La declaració ha suposat un impuls turístic per alguns d’aquests nuclis que, en el cas de Catalunya, estan situats a les comarques del nord de la demarcació de Lleida (l’Alta Ribagorça, la Vall de Boí i la Vall d’Aran), sense masses recursos alternatius per a la seva economia local.

Al «Costumari català», Joan Amades, en el seu recull sobre les tradicions de la vigília de Nadal, escriu que «pel Pirineu havia estat general el costum d’encendre fogueres per part de la gent del bosc i de muntanya: pastors, bosquerols, carboners i d’altres». Afegeix que «per Agullana, Sant Llorenç i algun altre poblet riberenc de la Muga, el bell punt de la mitjanit, encenien una foguera enmig de la plaça, al davant de l’església». On encara es manté, però, és a Sant Llorenç de la Muga on fins i tot figura en la programació de les festes de Nadal. Al llarg del dia es van aplegar la llenya i altres elements per a ser consumits a la foguera que esdevé un element que identifica el Nadal al poble. I un atractiu per a veïns i forasters.

Aquest és un exemple senzill, però al meu entendre clarificador, de la nostra cultura popular i de la seva projecció en diversos àmbits. Segons els estudiosos del tema, com el mític i recordat Joan Soler i Amigó (Badalona, 1941-2022), el «folk-lore» significa etimològicament «la saviesa del poble» i afegia que «la cultura popular tradicional representa el patrimoni distintiu i identificador d’una col·lectivitat, allò que fonamenta el sentiment de pertinença dels seus membres, una herència constituïda per elements materials i immaterials diversos». I a partir d’aquí s’hi poden incloure tres apartats: allò que el poble diu, allò que el poble fa i allò que el poble creu. Per tant, ja tenim emmarcat el concepte.

Anem-lo a precisar una mica més. Les llegendes i rondalles, els dites i els refranys, les cançons i les formes dialectals són elements d’allò que el poble diu. Els usos i costums, les tradicions, els arts i els oficis ancestrals els personatges populars i les fires i mercats, les processons i les festes i commemoracions entrarien en l’apartat d’allò que el poble fa. I, finalment, dins la categoria del que el poble creu, hi trobem aspectes com els mites i les creences, els ritus i formes de culte, la medicina i la meteorologia popular, entre altres.

Mantenir, recuperar i potenciar

Quan ens endinsem en el món de la cultura popular a casa nostra, sigui des del vessant antropològic o des de l’àmbit de qualsevol entitat que s’hi implica (de sardanes a castellers, passant per geganters o dansaires) ens trobem en la necessitat de mantenir l’activitat i en alguns casos cal recuperar-la o potenciar-la, si dels que es tracta és que no desaparegui. És allò que deia Raimon «si perdem els orígens, perdem la identitat». Possiblement per tot plegat, des de fa unes dècades hem assistir a una recuperació –potser n’hauríem de dir un intent- de molts d’aquests elements en pobles i ciutats d’arreu.

Parlem de l’Alt Empordà, però també d’arreu del país. Sense voler ser exhaustius, i fent un repàs ràpid, trobem com l’aparició de fires i mercats, l’edició de llibres que recuperen històries i personatges, l’impuls d’aplecs i de músiques populars, etc. han estat i són una costant als nostres pobles i ciutats. Penso, per tant, que fa cultura popular des del casteller fins a l’investigador, des del que s’ha format per conèixer l’ofici de marger fins aquell recitador de rondalles i dites. I són uns petits exemples... Cert és que no tot ha tingut o té el mateix ressò o acceptació, però sí que podem estar contents del revulsius que tots aquests elements de la nostra cultura popular tradicional tenen entre la ciutadania i també en l’economia local (tot s’ha de dir i tot és important). També ha quallat en l’anomenada nova ciutadania, encara que en aquest àmbit cal incidir-hi i treballar-hi molt més.

Memòria històrica, un altre puntual

Potser algú em qualificarà d’heretge, però personalment entenc la memòria històrica com un altra puntal de la cultura popular. No són el mateix, certament, però conflueixen en recuperar el nostre passat. La Memòria Històrica, com a concepte, l’entendria com la fusió de dues paraules que cal acostar al màxim: «memòria» i «història». Recuperant aquest passat, coneixerem millor les bases del nostre present i podrem treballar per encarrilar molt millor el futur. Cal que la memòria col·lectiva es fonamenti en el rigor històric, però la memòria ciutadana i la nostra historia local també ha d’estar vinculada a la història general de Catalunya, d’Europa i del món.

Recuperant aquest passat, coneixerem millor les bases del nostre present i podrem treballar per encarrilar molt millor el futur

Com assenyalà l’historiador figuerenc Enric Pujol, «història i la memòria són fonamentals a l’hora de crear una cultura ciutadana que serveixi per cohesionar la societat. Per assolir aquests propòsits, la recerca històrica és fonamental. És a partir d’aquest coneixement que cal abordar una divulgació ambiciosa que arribi al conjunt de la ciutadania. En el benentès que aquesta divulgació àmplia no pot caure en la banalització i que sempre ha de tenir el rigor històric com a norma. Així mateix, ha de procurar arribar als sectors que més la desconeixen, com poden ser la mainada, la gent jove o els nouvinguts. I que no desatengui qüestions substantives com la perspectiva de gènere, la tradició cultural i lingüística pròpia o la pluralitat social i política que ha existit en cada moment». La quadratura del cercle. En definitiva, la cultura popular i la memòria històrica esdevenen així les nostres arrels projectades cap al futur.

Subscriu-te per seguir llegint