Quan la literatura esdevé un vehicle d’agraïment, superació i esperança

Gratitud. Aquest és el sentiment amb el qual Anna Vila Llansó va escriure, fa més de vint anys, Fent ganyotes a la mort (Brau). Gratitud a tots aquells que li van sostenir la mà quan més ho necessitava. També superació i esperança, perquè en l’escriptura d’aquest text va trobar una via per bolcar tot el que havia viscut i continuava vivint després del greu accident de cotxe que va patir amb la seva mare l’any 2000 i que la va retenir onze dies en coma, tres mesos a l’hospital i dos anys per recuperar-se. La mort del seu pare, el 2021, va ser l’espurna que la va dur a publicar-la. «A ell li agradava molt tenir una filla escriptora», justificà davant l’auditori congregat a la biblioteca de Figueres, divendres passat, en la primera de les presentacions del llibre. La segona serà aquest dissabte a Navata.

Al costat de l’autora, el bibliotecari Albert Carol, testimoni de la «tossuderia i fermesa» de Vila. «Aquest és un llibre que parla de superació i de tirar endavant, un text digne que havia de ser escrit», assegurà Carol tot admetent «com n’és de difícil parlar d’un mateix i de la resta i que els altres s’hi sentin identificats». Segons ell, Vila ho ha aconseguit amb escreix tractant temes com l’actitud, l’amistat, la família i l’amor. I, per damunt de tot, la lectura i l’escriptura vistes com un salvavides.

Farmacèutica d’ofici, Anna Vila va reconèixer que escrivia des dels setze anys, després d’haver escoltat a Carme Guasch explicar que ella, abans d’haver publicat, portava un diari personal. Es va animar i encara ho continua fent. «Mai hauria imaginat fer una novel·la, jo escrivia per mi, però una amiga em va suggerir per què no feia un llibre parlant sobre allò que m’estava passant, que podria ajudar a altres persones».

Dues són les protagonistes principals de la seva novel·la, a mig camí entre la ficció i la realitat: ella mateixa, l’Anna i la Nuri, també narradora, una infermera en crisi que ha de superar un moment emocional difícil, «dos vasos comunicants, que seran un reflex i un consol a la vegada». Vila va explicar que la primera versió, que va acabar descartant, era una autobiografia, però «em costava parlar de mi i dels coneguts, patia». «Em va entrar la dèria de ser escriptora i fer literatura», afirmà. Així va llegir molt, es va apuntar al club de lectura coordinat per Albert Carol i va escriure fins a dues versions més fins a la definitiva. Ara, explica, té altres llibres al calaix, el darrer El savi adormit, que ve a recordar «aquesta força i saviesa que tenim tots i que desperta en els moments que menys esperem i ens resol tots els problemes».