El pes del català

Recentment, el diari La Vanguardia, publicava una notícia realment sorprenent. El Ministeri de Cultura francès feia públic el que anomena «baròmetre de les llengües», pel qual considera que la llengua espanyola era la tercera més influent del món després de l’anglesa i la francesa, evidentment, però, a més, aquest baròmetre considera que la llengua catalana està entre les dotze més influents del món.

Això ens pot donar moltes pistes, a banda de la creença i consciència que cal preservar i cuidar la nostra llengua, sobre la realitat lingüística arreu del món, i deixar de banda la idea del nombre de parlants, si no de la qualitat lingüística i com la utilitzem a ulls del món.

Aquest model realitzat per l’investigador i doctor en lingüística Jean Louis Calvet pren alguns elements curiosos i que no solem tenir en compte, com per exemple la situació socioeconòmica dels catalanoparlants, el nostre potencial editorial o també la capacitat de projecció a través de la xarxa, sense comptar el seu ensenyament dins l’àmbit universitari o el nombre de parlants –que en el cas del català sabem que és limitat–.

El català està per davant d’idiomes com el mandarí, el japonès o el noruec, i altres llengües cooficials com el basc o el gallec es troben en posicions molt més enrere. A banda de considerar-ho una bona notícia, trobo que la combinació de preservació de la llengua amb elements de caràcter econòmic i tecnològic es converteix –o pot fer-ho– en una garantia de continuïtat al llarg del temps.

Finalment, l’economia sempre hi té a veure, per molt que intentem posar èmfasi en altres coses que pensem que interessen més. Algunes llengües com l’hindi, parlat a nou estats, entre ells part de l’Índia amb gairebé quatre-cents milions de parlants, es troba en la posició trenta-vuit i una capacitat d’influència relativament escassa.

La llengua catalana pot ser, i tan de bo ho sigui, un cas d’èxit col·lectiu, social, cultural i econòmic, i podríem dir que ho pot ser malgrat tot, començant per nosaltres mateixos.