Espais blaus

Arcadi Oliveres

«Doncs sí, com es nota a faltar l’Arcadi Oliveres. Pel que sembla, no té substitut i, si el té, està amagat o posant-se al dia».

Toni Salamanca

Toni Salamanca

Doncs sí, com es nota a faltar l’Arcadi Oliveres. Pel que sembla, no té substitut i, si el té, està amagat o posant-se al dia. A «sant» de què ve aquesta reflexió? Doncs perquè per omissió, absència o silenci, les veus o crítiques envers l’augment del pressupost de Defensa i en concret de la despesa militar, un 25%! (10.000 milions d’euros més), no sols no han merescut gaire atenció, sinó que, quan es fan vagues i manifestacions de metges, docents, etc., no s’emmarquen amb una crítica al militarisme creixent, on la frase «menys canons i més mantega», o menys tancs i més transport públic, sigui cosa de l’Arcadi.

És evident que com més despesa militar hi ha, menys pressupost hi ha per a sanitat, educació, serveis socials, ocupació pública, etc. O menys finançament hi ha per a les comunitats autònomes. O davant el canvi climàtic, que sovint es diu que és la pitjor guerra a la qual s’enfronta la humanitat. De fet, ja fa més de 20 anys que experts de Nacions Unides estimaven que, si la destrucció que provocava el terrorisme era l’equivalent a 1 unitat, les guerres equivalien a 10 i els impactes del canvi climàtic, a 100. Segur que aquesta proporció ha augmentat, per més que ens facin esmorzar, dinar i sopar cada dia amb la guerra d’Ucraïna o la violència de gènere on, per cert, es crea també una gran alarma social per les morts de dones, 10 el que portem d’any a tot Espanya, amb tota mena d’ets i uts, detalls, imatges, denúncies, tertúlies, manifestacions, lleis, etc., i, en canvi, passen ben silenciades les morts per suïcidi que el darrer any han pujat a 11 diàries!, més de 4.000, amb un impacte per cada mort de 15-20 persones destrossades al seu entorn (alguna cosa a amagar?).

Aquest contrast, i tornem a la guerra i/o la despesa militar, també ens porta a altres estats de violència silenciats: la violència estructural socioeconòmica del sistema, que va en augment any rere any, on creixents nombre de treballadors, o sigui que tenen feina, són pobres i han de demanar ajudes. On la pobresa extrema s’amplia i diversifica a altres sectors de classe mitjana, amb la pobresa energètica, d’habitatge, farmacèutica, etc. On els afectats per la dependència, sobretot els més dependents, van morint gradualment sense aconseguir l’ajuda. On els aturats sense retorn més grans, van perden tota classe de subsidi fins a empalmar amb una jubilació de misèria. I tot, mentre Espanya compra armament modern als EUA, fent el negoci del segle (per no parlar del gas liquat, més car) i ara de dièsel a les dictadures del Golf (Pèrsic, no de l’«altre»).