Tintín a Cadaqués

En Quintín era el darrer hereu de la casa del Santu. Com tots els hereus, sentia l’orgull de ser-ho. Era un bon minyó, alt i prim; li déien en Tin-tín; tenia un gos que s’entenia per Xelín, company fidel, del qual sempre anava acompanyat». Així encetava l’escriptor cadaquesenc Cantarell (un dels pseudònims d’Iu Sala) el seu primer «Episodi casolà» (18 juliol 1925). Durant un temps aquestes línies em van fer fantasiejar si el dibuixant belga Georges Remi –Hergé– havia visitat aquesta vila marinera abans de publicar l’estrena del famós repòrter i el seu gos Milú (Tintín al país dels soviets, 1929). Descartada qualsevol possibilitat de plagi o de contaminació onomàstica (la musa inspiradora n’havia estat Tintin Lutin, l’heroi de l’il·lustrador gal Benjamin Rabier, Tin-tin com a nom familiar de Martin o Augustin; Xelín no era un fox terrier de pèl dur ni flonjo, la revista Sol Ixent no s’editava en francès), els capricis atzarosos del déu Kronos i les modes literàries han possibilitat que l’associació Tintín-Cadaqués no resulti del tot una extravagància.

El vincle més ferm el van aportar la nissaga dels Zendrera, del món editorial barceloní. El patriarca, Josep Zendrera i Fecha, va fundar l’editorial Juventud (després Joventut) el 1923. Joan Guillamet (La plana, el vent, la gent, p. 143-147) ens parla de «l’editor de Cadaqués», aquell empresari que s’havia enamorat de l’Empordà, més intensament del poble costaner, per l’amistat amb un nebot de Frederic Rahola i Trèmols, i que va acabar establint-s’hi. Per encàrrec seu –l’únic que va acceptar en vida el gran prosista de Palafrugell– va publicar el 1947 la primera obra de Josep Pla en llengua catalana després de la Guerra Civil: Cadaqués. El mateix Zendrera sènior seria el descobridor i animador literari d’Anna Maria Dalí. L’encís per aquesta contrada del cap de Creus va ser un llegat familiar. La filla, Concepció Zendrera Tomás, es va convertir en una tintinòloga d’empremta inesborrable. Anomenada la «mare catalana de Tintín» per la seva tasca vocacional (va haver de superar les traves de consell d’administració de l’editorial) i exitosa de confiar la popularització de les historietes del jove repòrter en català, des de 1964, en mans del traductor Joaquim Ventalló (des del 1958 ella mateixa va tenir cura de les versions castellanes), va morir a Cadaqués el juliol del 2020 a l’edat de 100 anys. L’estima recíproca entre la Conxita i el poble quedava palesa pel fet que cada any, davant de casa seva, es feia un concert del Festival de Música. El segell editorial el va mantenir el fill, Lluís Zendrera Tomàs, a qui Joan Guillamet dedica un article fervorós («El retorn definitiu de Lluís Zendrera», Hora Nova, 24-30 agost 1993), i posteriorment la neta Ana Zendrera Zariquey, qui sota el segell dels seus cognoms publica llibres sobre història i teoria de l’obra d’Hergé.

L’ombra de Tintín i el seu creador la trobem en el còmic Narcís Monturiol i les pedres de l’infern (2017), amb guió salat de Sebastià Roig i dibuixos de Toni Benages, un relat d’aventures intrèpides en el marc d’un cap de Creus fantàstic, on el científic inventor de l’Ictíneu s’assembla al capità Haddock en figura, resulta més dinàmic i empenyedor que el professor Tornassol per resoldre –acompanyat de tres ajudants: en Congre, un Obèlix local, en Diri, un adolescent eixerit, la jove bruixa Sabana– els misteris que envolten la desaparició dels pescadors de Cadaqués. Encara en el món de la literatura iconogràfica, crec que no és cap casualitat que el còmic oficialment editat en dialecte salat es pugui interpretar com a tribut a ses aventures d’en Tintín: L’illa negra (1966/2022) no té la fesomia d’Es Cucurucuc, però un Tintín amb barretina i sense kilt faria joc amb els penyals escarpats del litoral escocès/cadaquesenc.

I parlant de fotogrames orogràfics, no trobeu que el paisatge d’Hem caminat damunt la lluna (On a marché sur la Lune, 1954) té una sospitosa semblança amb el pla de Tudela, que segons la llegenda va rebre l’impacte d’un cometa? Fa que a les saragates festívoles de Tintín i associats sempre hi ha patacades? Taflic!