Regalem dosis de silenci per Nadal

Quina paradoxa: penso en el silenci i la ment m’evoca una cançó, The Sounds of Silence de Simon & Garfunkel. Ni així aconsegueixo aquest estat sense sorolls ni veus al meu entorn. La peça que, segons alguns estudiosos va inspirar l’assassinat de John F. Kennedy el 22 de novembre de 1963, tracta de l’absurditat per la manca de comunicació entre els homes i defensa la necessitat del diàleg honest per resoldre els problemes.

També és cert, però, que un excés de comunicació pot ser igualment inaguantable per a la nostra oïda. M’explico i segur que m’entendreu. N’estic tip d’anar a llocs on suposadament hem d’estar en silenci –o parlar amb veu baixa– i veure individus que s’ho passen per l’entrecuix. Enganxats al telèfon, convertit un apèndix més del seu cos, parlen de qui sap què amb no m’importa qui a un volum que ja voldrien a l’escenari central de l’Acústica. Consultes mèdiques, sales de cinema, tanatoris i vagons de l’AVE batejats com «cotxes del silenci», entre altres, es veuen violentats per aquesta autoimposada necessitat de vociferar. Una situació que s’agreujarà segur amb el recent anunci de la desaparició del mode avió en els vols sobre la Unió Europea.

És clar que hi ha situacions que justificarien el seu ús, només faltaria. Però el repàs a les últimes compres en una popular pàgina xinesa, el tancament d’un negoci dubtós o una ruptura sentimental explicada amb pèls i senyals, converses amb què m’he topat involuntàriament en els últims mesos, crec que quedarien fora d’aquesta necessitat peremptòria.

L’estat espanyol gaudeix de l’estrany mèrit d’ocupar la segona posició entre els països més sorollosos del món, segons l’Organització Mundial de la Salut. En el mes dels desitjos per antonomàsia, potser estaria bé demanar al tió o a la carta als reis unes quantes dosis de silenci. La nostra salut, individual i col·lectiva, hi sortiria guanyant.

Subscriu-te per seguir llegint