Fraga Iribarne va pronunciar una de les frases més cèlebres de la Transició: «La calle es mía». Tot i que la paternitat no està recollida literalment a les hemeroteques, el polític gallec l’hauria etzibat quan era ministre de Governació d’Arias Navarro l’any 1976, durant una suposada conversa telefònica amb l’aleshores dirigent comunista Ramon Tamames. Trenta-cinc anys després, sovint em recordo el polític gallec i de les seves paraules quan entro en una via ràpida. I no precisament, per afinitat ideològica. Allà hi trobo, cada vegada més, una espècie en ràpida expansió que sembla hereva del seu exabrupte: els usuaris que amb la seva conducció proclamen «l’autopista és meva».

No és la primera vegada que aquells que han convertit el carril central i l’esquerre en un lloc confortable per quedar-s’hi a viure passen per aquesta columna. Però la fi dels peatges a l’AP-7, a començaments de setembre, ha multiplicat la seva presència molt més enllà de l’increment del trànsit registrat en aquestes vies ràpides. I això hauria, com a mínim, de preocupar a la resta de conductors. Està clar que de poc serveixen les campanyes de sensibilització viària, ni una possible sanció de dos-cents euros. Circular per la dreta és, estadísticament, la manera més segura de moure’s per la calçada i entorpir menys la circulació. Però a aquests espècimens, tant els fa.

Molts conductors tenen la percepció errònia que circulen més lliures d’obstacles. Gran error, segons els experts. L’ús inadequat del carril central i esquerre s’ha convertit en una de les principals causes de retencions, frenades brusques i encalçaments a les carreteres. És a dir, aquesta actitud es transforma en un perill per a ells mateixos i per a la resta d’usuaris. Poca broma.

Per aquells que us costi recordar-ho, us proposo un joc mnemotècnic: la pròxima vegada que us incorporeu a una autopista penseu també en Fraga Iribarne, l’home que va conduir la seva vida política sempre per la dreta.