Hi sortiríem guanyant. N’estic convençuda. I no només si ho fos l’esport, sinó la societat en la qual vivim en general. Cridar al món que tens un problema de salut mental no hauria de ser tabú i, tristament, encara avui ho és. Tot i el que hem passat, fent veure que havíem reflexionat i canviat molt, seguim jutjant aquells que necessiten ajuda psiquiàtrica i pensem que aquells valents que van al psicòleg ho fan perquè estan bojos.
El més curiós de tot plegat és que no dubtem en anar al metge quan ens fa mal el cap, la panxa o el peu, però quan es tracta de quelcom que es troba més endins ens fa molt de respecte. I és comprensible. Ens ho amaguen perquè així ens han ensenyat a fer-ho, ens n’avergonyim per no donar voltes a què diran, i foragitem el tema per evitar comentaris i prejudicis. Perquè encara que ens puguem sentir ajudats, o que puguem pensar que els del nostre voltant ens recolzaran, patim per si ens jutgen. I no és trist tot això?
Quan la gimnasta Simone Biles va retirar-se després de la primera prova als Jocs Olímpics de Tòquio, el primer pensament, i la primera informació que se’ns va donar, és que plegava per “una lesió física”. Poca estona després, però ella mateixa, en roda de premsa, i davant de desenes de càmeres, que retransmetien les seves paraules en directe, va acceptar que el problema no havia estat una lesió. És clar que no. El que patia Simone Biles era angoixa. De seguida, les seves declaracions van anar a parar a les xarxes. Allà, com sempre, tothom opinava.
La gran majoria de comentaris que vaig llegir donaven suport a l’esportista i admiraven la seva valentia. I ho feien perquè poca gent s’atreveix a explicar que el que té no és mal a la panxa, ni tampoc al peu. L’alarma que va posar Biles sobre la salut mental i els patiments d’angoixa li va permetre, segurament, exposar al món, que estava pendent de si aconseguiria o no les sis medalles d’or, com se sentia, però també va ser, i ho va saber fer, un gest d’aprofitar el seu altaveu per frenar el tabú.
Tanmateix, també hi va haver gent que es va atrevir a afirmar, sense cap mena de dubte, que allò era una estratègia de màrqueting per part d’Estats Units coneixent la popularitat de Biles. D’altres apostaven per “una excusa per dissimular que realment no estava en forma” per a aquests Jocs. A mi, personalment, em va semblar una autèntica bestiesa.
Si l’esport fos una mica com Simone Biles, els casos de depressió d’esportistes d’elit com el del futbolista Andrés Iniesta, o el del jugador de bàsquet, Àlex Abrines, potser s’haurien evitat o potser “només” haurien sigut més lleus. També és cert que és bastant fàcil veure els esportistes, a aquells de les grans competicions, com a privilegiats, però s’ha d’acceptar que serveixen de mirall per a la resta.
L’alegria de Biles després de l’última prova que li va acabar donant la medalla de bronze a Tòquio és gairebé incalculable. Perquè va saber cridar en veu alta que necessitava ajuda, que no estava bé i prioritzar-se per damunt de qualsevol altra cosa. El més possible és que no ho fes sola, és clar, però poca importància té aquest fet.
I és que el que potser hauríem de fer a partir d’ara és deixar de banda, d’una vegada per totes, els prejudicis i la por a parlar de salut mental per enfrontar-nos-hi de cara. Encara que sigui perquè els que ho pateixin es puguin sentir una mica com la gimnasta. Pensem-hi.
