Prendre una decisió encertada no és suficient, també has de ser capaç de poder-la explicar, és a dir, de comunicar-la. Quan, a més, parlem de la comunicació de les institucions públiques, aquesta és vital per aconseguir que veïns i veïnes comprenguin què s’està fent; que se’ls faci partícips i se’ls encoratgi a implicar-se en el seu territori; i que donin suport (o acceptin i no els semblin il·lògiques) a les accions que es duen a terme. Però, més enllà d’aquesta comunicació més propositiva i amb voluntat d’apropar la gent a la política, també hem de ser conscients que aquesta és essencial com exercici de transparència i de rendiment de comptes del que es fa amb els diners públics, és a dir, és vital per a poder fiscalitzar l’acció de govern.

Amb tot això, per mi, en política, comunicar bé el que es fa és essencial, tant per poder fiscalitzar com per acostar la gent a aquesta. Per això m’agradaria fer una reflexió al voltant de quina importància té actualment la comunicació i si l’estem plantejant de la forma més adequada.

El primer que hem de prendre en consideració és l’accés a la informació. Si tinguéssim aquest debat fa 30 anys, tindríem assumit que la comunicació per part de l’administració seria unidireccional, molt més reduïda i de molt més difícil accés per a la població. Actualment, ens trobem al costat oposat: una quantitat ingent d’informació i de fàcil accés. En segon lloc, cal tenir en compte que actualment estem en el món de la immediatesa, en el qual la informació, les notícies i el que passa s’actualitza a cada segon i varia d’un instant a un altre. A més, aquí encara hi entra en joc un altre element: l’obligatorietat a estar connectat permanentment. No hi ha possibilitat de desconnectar i no donar resposta a un tema d’actualitat. Ens estem obligant a comunicar constantment i sobre qualsevol tema, fins i tot si no es domina. En tercer lloc, cal ser conscients que estem immersos en un món ple de polèmiques. Tot el comentat anteriorment, juntament amb el paper de les xarxes socials i la polarització social, fa que la paraula polèmica formi part del nostre dia a dia. Neixen i moren polèmiques diàriament i cadascuna d’elles sembla que sigui la que provocarà un desastre sense retorn i al cap de dos dies sembla que mai hagi existit. Per últim, vivim en un moment en què és molt difícil conèixer què és la realitat. És evident que el que passa a les xarxes és una mostra del sentir de la societat, però crec que és molt difícil dimensionar quin és el sentir que mostren. Ens estem acostumant a preocupar-nos del que passa a xarxes i pensar que són un indicador de la realitat, però ni nosaltres mateixos som capaços de saber fins a quin punt els espais de xarxes dels que formem part son una bombolla.

En conclusió, hem de ser molt conscients que la capacitat de controlar la informació és cada vegada molt més petita. Davant la voràgine que suposa el dia a dia ens convindria reflexionar sobre quin model comunicatiu volem per poder apropar-nos a una comunicació que aconsegueixi una fiscalització de l’acció de govern més sana, constructiva i en què més agents estiguin implicats en el que passa i no només en el que comuniquem.