Durant unes quantes temporades, en Pere Escuder i la Pilar Armet foren qui menaren part de les terres on avui hi ha la zona no urbanitzada de l’Hort d’en Negre. Per accedir a l’hort principal, havies de passar un portal d’accés que tenia una obertura secreta. Un cop dins, a l’esquerra, hi havia una barraca per guardar-hi les eines. De sobte hi descobries un espai diferent, podríem dir fins i tot màgic, tot distribuït com en un tauler de joc de taula. A la zona dels vivers, de genolls, sobre un tauló de fusta recolzat entre dos petits murs de separació, plantant o collint tota mena de planter, hi feinejava en Pere Escuder Font, l’avi de la família. Sovint mentre treballava, assaboria entre els llavis un trosset de menta acabada de collir.
En una banda, hi podies observar les fileres de canyes col·locades en rengleres per a subjectar les tomateres. A l’altre cantó, un seguit de regues de mongeta tendra, més enllà una secció de plantes de carabassó, una altra d’albergínies i de cogombres. Carrotes, ravenets, cebes, porros i pebrots... També un espai per a la fruita: melons, xíndries i maduixes... Maduixes de veritat però, d’aquelles petites, vermelles, madures, d’olor dolça i gust inigualable. Diria que mai més he tornat a tastar-ne unes com aquelles. Sota un segon petit cobert, a tocar d’una figuera hi regnava una frescor deliciosa, hi havia una petita font de manxa i un viver ple d’aigua amb alguna granota.
En Josep, en David i en Pere, els nois de la casa, ajudaven amb tot el que podien, lligaven manats de ceba tendra i de carrota per vendre al mercat de Roses, Figueres i Olot. Al fons, com si es tractés d’un esquelet de balena, s’hi aixecava un hivernacle. L’espai era tan gran que no el podria descriure tot. La sensació i experiència que em va deixar, no l’oblidaré mai. Un cop finalitzada la jornada tocava un bon berenar. En una ocasió, la Pilar ens va obsequiar a tots quatre amb un entrepà deliciós, en el meu cas era el primer cop que el tastava, un extraordinari pa amb tomata, oli i xocolata. Tot i que avui aquell paratge tal com el vaig conèixer ha desaparegut, acabar aquest escrit amb el record d’aquell berenar, crec que no està gens malament!
