Difícil qüestió aquesta del llenguatge de les sirenes -éssers mitològics, altres vegades dites ondines, nereides, nimfes, nàiades o dones d'aigua–, on doctes pensadors s'hi han perdut una vegada i una altra. Sirenes com ara les que va escoltar Ulisses, de retorn a Ítaca, lligat al pal més alt de la nau. Sirenes, aquestes, que sembla que cantaven en grec clàssic. Qui sap si també s'expressava així la que maridà amb el pastor «al bell mig del pla», segons Maragall. Per altra banda, Álvaro Cunqueiro, fabulós fabulista, deia que les sirenes tenien per llengua la del «paese dove il dolce si suona». És a dir, el país on el «sí» és la forma habitual d'afirmació. Mediterrània, doncs, pam més, pam menys...
Per a mi que les mosses en qüestió tenien per estada el coster agrest de cap de Creus –a recer de Culip o de Galladera, per exemple– i el pastor, avantpassat d'aquell que morí d'amor vora els murs de Sant Pere, trastejava amunt i avall per la serra de Rodes. Per poder intercanviar opinions sobre les excel·lències del mar i les de la muntanya, necessitaven la proximitat real, i més en aquell temps tan mancat de mitjans de comunicació. El més versemblant fora que la coneixença es produís on les muntanyes es troben amb la mar, a trenc d'onada. La imaginació popular, que situava el pastor a Requesens i la sirena enmig de la badia de Roses, porta l'acció a límits insospitats, fins i tot per a una faula.
Deien els antics que al març o l'abril, amb les primeres orenetes, es veien també vora la costa algunes sirenes, bellíssimes, que tornaven de la hivernada als palaus submarins de corall i madrèpores. Els seus cants encisadors embogien els mariners. S'ha fet popular, amb el temps, la versió de les sirenes amb mig cos de dona i mig de peix. Dones molt formoses, de llargues cabelleres rosses o brunes, lluents al clar de lluna, i de pits erectes, vellutats i suaus. El 1548, Felip d'Àustria, en un viatge passà per Gènova i va veure una sirena morta de poques hores: «Como si estuviese nevando debajo de su fina piel, tan pálida estaba». A Fábulas y leyendas de la mar, Álvaro Cunqueiro assegurava que les sirenes no tenien melic o llombrígol. Alguns savis es preguntaven com pogué haver-hi amor entre una sirena i el paladí Rotllan. Fins que algú digué que les sirenes s’abaixaven la pell marina d'escates com les altres dones s’abaixen les faldilles.
Fou casualitat la trobada o, com en el cas d'Amfitrite i Posidó, els posà en comunicació un dofí viatger, tan ràpid nedant com hàbil xerraire? S'estimaren allà mateix, vora l'Encalladora o Talabre, o es desplaçaren –l'un a peu, rostos avall; l'altra, mitjançant hores de natació en estil lliure– a la «plana riallera»? Fou un amor etern, com insinuà el poeta, o a l'estil d'ara, fugisser, breu, refredat potser l'ardor amorós del noi en sentir la fredor de les escates de la nimfa a l'entrecuix?
Recordo de la meva única visita a Copenhaguen l'escultura de bronze de la Sireneta de cara al mar, curiosament amb cames però, això sí, amb unes aletes annexes. En el conte La sireneta, d'Andersen, la protagonista és una sirena enamorada que demana unes cames a la bruixa, a canvi de la seva dolça veu.
Les hores de l'estiu són propícies a tota mena de miratges de somnis. En tardes càlides com aquestes d'ara... Unes belles cames i quelcom més vaig veure ja fa uns anys, a cala Prona, enmig del cap de Creus, en arribar un veler i baixar d'ell una noia preciosa, francesa em penso, amb només la peça de baix del biquini. Un cas tan sols, ben cert, i ja està bé, que no ens hi podem acostumar massa...
