05 de gener de 2021
05.01.2021
L'Empordà
MAR D'AMUNT

Des de l'altra riba

«Comencem a adonar-nos de la fugacitat de la vida quan ja se'ns fa tard per gaudir-ne plenament»

04.01.2021 | 19:24
La vida, com l'aigua dels rius, passa i no torna enrere.

Ho vaig veure a Florència ja fa una colla d'anys, un vespre de tardor, escrit en un mur d'un carrer rònec i estret rere el Duomo: «Dio, come ti amo...». Un crit d'amor i de dolor alhora. Un crit ple d'esperança, també. Un crit clavat en una paret, al cap i a la fi. No pas gaire lluny del Ponte Vecchio, on Dante veié per primer cop madonna Beatrice: «Donna m'aparve sotto verde manto / vestita di color di fiamma viva»...

Recordo ara les paraules de consol de François de Malherbe (s. XVII) al senyor Du Périer en la mort de la seva filla: «Et rose, elle a vécu ce que vivent les roses». La vida de vegades són les flors, d'existència breu, però també pot ser l'amor, de vegades etern, ben cert. Sols l'amor mou els homes i les dones cap al seu zenit. Però la vida és també fantasia. Com en el conte que explicava Roger Caillois de la noia que, per adormir-se, comptava xaiets tot blancs. Havia passat dels cinc-cents, quan se li aparegué un jove donzell que la prengué en braços i se l'emportà a cavall, amorós, pels boscos de la nit. Arribaren a un pavelló de caça, la deixà en un sofà i començà a besar-la apassionadament. Ella tornà en si, cridà, es resistí. Llavors el cavaller feu unes passes enrere i s'inclinà, reverent: «Perdó, mademoiselle. El somni és vostre», va dir. I desaparegué de sobte.

La vida és també un feix de records i d'absències. Per cert, a la freda Anglaterra la planta símbol de la lleialtat i la remembrança és el romaní, sempre present a casa nostra, en aquests eixuts turons mediterranis. Ho va dir Ofèlia, dissortadament embogida i serenament bella, al Hamlet de Shakespeare: «There's rosemary, that's for remembrance; pray you, love, remember», o sigui, «Aquest és el romaní, per al record; et prego, amor, que recordis»...

Imatges llunyanes, doncs, de joventuts perdudes sota la pluja en un vell parc, desert tal vegada: «Il pleure dans mon coeur / comme el pleut sur la ville». Paul Verlaine, absenta i acordió trist...

Així m'ho miro ara, tot nostàlgic. Des de l'altra riba, doncs, vaig veient els vells records com baixen aigua avall. Comencem a adonar-nos de la fugacitat de la vida quan ja se'ns fa tard per gaudir-ne plenament. Música i rialles tal vegada, focs d'artifici i nits serenes, crits i cançons, tot s'embolica dins el nostre cap. I neixen llavors els poemes. Potser, com deia Rainer M. Rilke: «Els versos s'han d'escriure quan ja s'han vist totes les ciutats i besat totes les boques que havien de ser besades»...

Albes de primavera, migdies d'estiu, vespres de tardor, vetlles d'hivern... La vida passa, silent, i no torna mai enrere. A la platja del port de Llançà, enllà de la mar volen les blanques gavines i reposen en un illot, ales esteses, els corbs marins. Al fons, el Castellar, majestuós, hieràtic. Paisatges nostrats, aquests, arrecerats per sempre al fons del cor. A l'altra riba, sí...

Acabem amb versos de Tomàs Garcés, que vaig visitar un dia a la Selva de Mar en els meus anys joves. Són de la seva Balada del mariner: «Asseguda en un bancal / hi ha una dona que m'espera. / Un dia la vaig deixar / perquè em cridaven les veles / i la nau blanca i la mar / encesa com una verge. / Un dia la vaig deixar / sota els pins de la ribera. / Em va sorprendre l'encís / malastruc de les sirenes. / Per guarir-me aquest encís / hi ha una dona que m'espera».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook