01 de desembre de 2020
01.12.2020
L'Empordà
PARAL·LEL 46

Preservar la memòria

«La memòria, per un instant, ens ha fet la impressió d'haver-se quedat òrfena»

30.11.2020 | 20:12
Alfons Martínez, historiador

Fa pocs dies ens ha deixat Jordi Riera i Sorribas, un autèntic militant de la preservació de la memòria; la del record pel seu pare, assassinat al camp de concentració de Mauthausen l'any 1943 fou una constant de la seva vida que el portà a fundar l'Associació del Triangle Blau i a formar part de l'Amical Mauthausen. El seu llegat haurà estat preservar la memòria del que ha estat el genocidi més gran que ha conegut la humanitat; alguns estudis, com el del Museu de l'Holocaust dels Estats Units, calcula que moriren en camps més de 17 milions de persones.

Dels més de 9.000 espanyols que foren deportats a camps d'extermini, hi moriren, segons publicava el BOE el 2019, 4.427, dels quals 936 havien nascut a Catalunya i, entre ells, Josep Riera Borrell, pare d'en Jordi Riera. La seva memòria ha perviscut gràcies al seu fill fins als nostres dies, i aquest llegat cal preservar-lo, i ell n'era un ferm defensor, a les generacions futures.

Vaig tenir el privilegi de conèixer-lo i era un home bo que transmetia calma, però perseverança alhora; una de les coses que el preocupaven era que els joves no perdessin aquesta memòria, que cap baula del temps passat quedés sense record i penso que ho va aconseguir.

«La memòria és el mirall on veiem els absents» escrivia l'assagista francès Joseph Joubert, i em temo que en Jordi Riera era una bona prova d'aquesta màxima. Al capdavant de l'Associació Triangle Blau, va aconseguir que la recuperació de la memòria històrica, pel que fa a Figueres i comarca, fos lenta però constant, gairebé de manera natural, sense impostures i no exempt de dificultats perquè la memòria sempre porta aparellades dificultats.

Tot i que la ciutat de Figueres li havia reconegut, i agraït, la seva tasca de recuperació de la memòria històrica, sempre em va fer la impressió que els guardons, els reconeixements o les mencions tenien per a ell sempre el mateix objectiu, el que el va portar a mantenir viva la memòria del seu pare i, amb ell, la de centenars i milers de persones.

La memòria, per un instant, ens ha fet la impressió d'haver-se quedat òrfena, i potser ha estat així; vindran segones i terceres generacions, però gràcies a la tenacitat de Jordi Riera, el passat ja no només serà història.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook