18 de agost de 2020
18.08.2020
L'Empordà
OPINIÓ

Quan elles no hi siguin

Les àvies, figures essencials durant la infantesa. Aprenem d'elles sense adonar-nos-en. Les seves històries i les seves rondalles ens fan grans. Les seves receptes, millors cuiners. I les seves experiències, millors persones

17.08.2020 | 18:58
L'autora de l'article, Gemma Alegrí.

Des que érem petits han estat al nostre costat. Ens han vist néixer, créixer, riure, plorar, caure? I, el més important, sempre ens han ajudat a aixecar-nos. Han vingut a recollir-nos a l'escola, ens han acompanyat a casa, ens han fet el berenar, el sopar i el que més ens fes falta. Ens han donat els millors consells, han estat pendents de tots els nostres «drames» i s'han convertit en les millors còmplices «en contra» –o si més no, no a favor– dels nostres pares. I, tot i això, pocs pensem què farem i qui serem quan les nostres àvies no hi siguin.

Figures essencials durant la infantesa, aprenem d'elles sense adonar-nos-en. Les seves històries i les seves rondalles ens fan grans. Les seves receptes, millors cuiners. I les seves experiències, millors persones. Allò que ja havien ensenyat als seus fills sembla que són capaces de transmetre-ho encara més bé –si és que és possible– als seus nets. Són molts els que, quan parlen de la seva família, sempre mencionen alguna de les seves àvies. «Sí, és que és increïble», «crec que sense ella no seria així» o «l'has de conèixer» són frases recurrents, en referència a les àvies, en converses entre amics.

El motiu principal? Esdevenen referents. Estic convençuda que, sense ni voler-ho, les iaies es converteixen en exemple entre els més petits de la casa. Per la seva forma de fer, però sobretot per la seva forma de ser. Tot allò que han viscut les han fet persones realment valentes i els anys les han dotat de coneixença.

Precisament aquesta és una de les seves riqueses principals. A qui no li agrada sentir les seves anècdotes encara que les repeteixin? El silenci que es crea quan les expliquen i els riures o la sorpresa de després haurien d'entrar dins d'algun llibre especial titulat «històries màgiques de l'àvia» o alguna cosa per l'estil.

En tot cas, elles en són, de màgiques. Fa uns quants anys enrere, fins i tot pensava que tenien una espècie de «pols meravellosa» per fer que les tardes s'escurcessin o que al vespre no volgués tornar a casa. Segurament, una idea que devia sortir de les grans quantitats de contes que m'havien arribat a explicar. El fet és que, tot i això, aquests últims mesos no les hem cuidat massa, les àvies. Les hem privat de sortir al car-rer (com a la resta), d'abraçar els seus nets i, fins i tot, les hem espantat perquè «són el col·lectiu més vulnerable».

És clar que formen part d'un grup dels més fràgils, però això no vol dir que les haguem d'atemorir perquè no s'ho mereixen i perquè elles, com els avis, segur que no ho haguessin fet així. Segur que haguessin tingut més cura. Entre moltes altres coses, potser el que ens toca fer ara és autocrítica sobre com les hem tractat aquestes darreres setmanes. «No facis als altres allò que no t'agradaria que et fessin», ens han repetit al llarg dels anys.

En canvi, suposo que també sense voler-ho, no hi hem pensat més. Hem sobreinformat una població que nosaltres mateixos advertíem que era «delicada» i no l'hem tingut en compte. Quan elles ho han donat tot i teníem l'oportunitat de ser-los agraïts no ho hem sabut fer. Però això no és cap qüestió insalvable, sinó que ho hem d'entendre com a quelcom bastant millorable. Almenys perquè quan elles no hi siguin puguem transmetre el que ens han ensenyat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook