A bans, el patró dels pescadors del meu país era sant Elm, això és així i no cal donar-hi més voltes. Un sant que potser no va existir mai, vet aquí, com altres ben de casa, vegeu sant Jordi, per exemple. La festa de sant Elm era el 14 d'abril i sempre se l'havia vist vestit de bisbe, amb un petit vaixell a la mà. A més hi havia la llegenda aquella dels focs de sant Elm, una llumeta que en nits de tempesta s'encenia al pal més alt de la nau, per guiar els mariners. Tomàs Garcés, a Cançó de grumet, ho esmentava: «Adéu-siau, feixes vora del mar! / Adéu-siau, el xiprer i l'olivera! / Sant Elm ens guardi de l'aigua i del llamp, / mentre s'esqueixen els pals i les veles». Aigües braves, les del Cap de Creus...

A Llançà -al Port de Llançà, ei!- la festa del Carme, tal com s'ha anat fent els darrers temps, és relativament recent. Josep Clavaguera, en el seu llibre sobre l'ermita-capella, situa la primera processó per mar el 1975. Anys abans s'havien celebrat algunes misses on ara hi ha el Passeig Marítim. Recordo una vella fotografia dels anys quaranta, amb mossèn Trigàs i les autoritats locals davant de la comitiva, alguns amb camisa blava i tot, on vas a parar!... El cas és que la Verge del Carme -santa Carme, en el dir dels portencs- fou sempre la patrona de la gent del mar.

És cert que la nostra capella consta com a dedicada a la Mare de Déu del Port i que la seva diada, com totes les marededéus trobades, és el 8 de setembre. Però igualment cert és que el 16 de juliol, recordo d'anys enrere, sortia la imatge del Carme després de la missa, mentre l'orquestra tocava un seguit de marxes i pasdobles carrer avall i seguien el rector, l'alcalde i el patró major, amb tota la gent darrere, cap al moll on s'embarcava la imatge en una nau engalanada, per fer una breu navegació fins a les envistes de Garbet.

Una anècdota dels anys vuitanta, rigorosament verídica, és la del governador civil que al carrer Castellar, a mitja processó, en veure l'estanc, recordà que havia acabat el tabac i anà a comprar-ne. El seguici dubtà uns moments, el rector mirà angoixat l'alcalde, però els músics seguien endavant als acords d'Islas Canarias i la marxa continuà fins al moll. La primera autoritat provincial, un cop solucionada la greu mancança, es reincorporà apressadament a la presidència processional. El nom no ve al cas, però el fet es recorda, evidentment. Després venia el dinar, esplèndid, qüestió de clova. A la nit, la cosa s'engrescava amb el ball i la xaranga fins a la matinada. Hi hagué anys amb problemes per l'excessiu voltatge alcohòlic d'alguns. Finalment, sembla que es va imposar el seny.

Recordem, doncs. A les dues de la matinada, una trompeta estrident esquinça l'aire amb esgarips violents. La gent s'arremolina, lliurant-se als bojos ritmes de l'estiu. Enllà del lloc de la festa, però, la sorra conserva un punt de fredor innocent, l'aigua sembla un mirall obscur, serè. Asseguts a la platja, una parella. Són molt joves tots dos i estan un vora l'altra, agafats de la mà. Ella tomba el cap delicadament, a la llum del fanal més proper se la veu rossa com un fil d'or...

-Marta, m'estimes?

-Jo...oh! I tu?

-Jo...ah!

-Sí?...