21 de abril de 2020
21.04.2020
L'Empordà
Al mig del camí

Que el teló no s'abaixi mai

«Sempre he pensat que el teatre, més que cap altre art, ens posa davant del mirall i ens fa aflorar milers de sensacions"

20.04.2020 | 19:11
Oriol Puig Bordas, advocat.

Oriol Puig Bordas

El 27 de març passat va ser el Dia Mundial del Teatre. Crec que cada dia de l'any és el dia mundial d'alguna cosa o una altra, però avui crec que val la pena que parlem del teatre. Perquè ha passat el dia mundial del teatre amb el teló abaixat, les butaques buides, els focus apagats, les taquilles tancades i els actors, les actrius, els apuntadors, els tramoistes, els tècnics i els espectadors a casa seva. Una imatge més de la situació esperpèntica que ens ha tocat viure.

Sempre he pensat que el teatre, més que cap altre art, ens posa davant del mirall i ens fa aflorar milers de sensacions. Sigui drama o comèdia, sigui clàssic o modern. El teatre ens pot fer emocionar, fer caure alguna llàgrima, posar-nos davant el mirall i reflectir, a través d'aquells personatges aparentment llunyans, les nostres pròpies contradiccions o dilemes.

La primera obra que vaig anar a veure, com segurament tants figuerencs i figuerenques, van ser Els Pastorets de mossèn Rossend Fortunet a La Cate de Figueres, quan encara es deia La Catequística. Tinc un record una mica borrós, però recordo l'afable i enyorat Eduard Bartolí fent de dimoni, l'Alfons Gumbau, en Pitu Montalat i algun familiar que actuava en el cor d'àngels.

No voldria fer un paral·lelisme entre l'alcalde Garrofa, esgarrifat per l'arribada del dimoni, i certs dirigents que afronten a cop de volant la crisi sanitària en la qual estem immersos. Seria cruel i potser frívol.

Els Pastorets va ser la porta d'entrada a un univers extraordinari. Un univers creat per Sagarra i el seu Cafè de la Marina, dels grans dilemes moral plantejats per Ibsen a L'enemic del poble –que fa relativament poc vaig veure interpretada per Pere Arquillué– o el clàssic de Terra Baixa, de Guimerà, molt diferent de l'escenari que no pas quan ens el feien llegir a l'escola. Aquella violència emocional D'un tramvia anomenat desig, de Tenessee Williams, amb la gran Emma Vilarasau, la magnífica astracanada d'El sopar dels idiotes, que va protagonitzar Lluís Marco, la divertida Arte, de Yasmina Reza, o el drama de L'oncle Vània, de Txékhov, que recordo quan La Funcional Teatre la va interpretar al Casino Menestral...

Anar al teatre sempre l'he experimentat com entrar en una habitació on t'endinses en una història, sents, de ben a prop, la respiració i les pauses dels actors i actrius fent que esdevinguis un espectador privilegiat, com si estiguessis presenciant una escena d'amagat, però amb la certesa que ningú et trobarà.

En aquests dies de tancament a causa del coronavirus i que tothom aconsella alguna sèrie o pel·lícula, també cal no oblidar el teatre. Hi ha alguns teatres que han habilitat pàgines web des d'on poder gaudir de les seves obres. No és exactament el mateix que anar-hi físicament, precisament pel que deia abans, però pot ser un bon aperitiu per quan tot plegat passi, quan en Manelic cridi que ha mort el llop i puguem gaudir de més espectacles, és a dir, anar als Pastorets que és on tot va començar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook