És molt difícil assimilar el que estem vivint aquests dies. Ningú ho havia previst. La crisi del coronavirus ens posa davant del mirall, evidenciant la nostra fragilitat en un món incert i imprevisible. Ens trobem davant d'una situació històrica, sense precedents en l'època moderna. Vivim temps complexos on gran part dels mandataris europeus ja cataloguen com un conflicte bèl·lic. "Una guerra catastròfica contra un enemic invisible", assegurava l'irreverent Trump fa pocs dies.

Ens en sortirem. Repeteixen una vegada i una altra les autoritats sanitàries, tot i que a la vegada confessen que no saben ni com ni quan. Tot és misteriós i qualsevol capítol de Black Mirror es quedaria curt. De fet, com ja ens avançava l'enyorat filòsof polonès, Zygmunt Bauman, la societat actual es caracteritza per la seva volatilitat. Ell deia que l'única certesa és la incertesa. Hem viscut en món que prometia ser de costums sense caducitat i una humanitat que es creia invencible enfront de la natura. I de cop i volta, en qüestió de dies i hores tot allò que havia de ser etern s'hi ha volatilitzat en un atribut del moment demostrant-nos que dissenyar el futur és aprendre a caminar flexibles en mig de la intempèrie. En definitiva, una societat líquida. En estat de transformació permanent on el gran aprenentatge és saber desaprendre i gestionar les derrotes i les renúncies quotidianes. Aquest confinament ens canviarà la vida, si és que no ho ha fet ja. Des de casa observem com la forma amb la qual entenem les relacions s'ha transformat. Quan creiem que les noves tecnologies ens apropaven i connectaven, ens n'hem adonat que mai podrem renunciar al contacte.

Sortirem als balcons, cantarem, plorarem i riurem. Buscarem la llum del sol i escriurem una llarga llista de coses que farem quan tot això acabi. Connectarem a través dels telèfons i en mig d'alguna videoconferència o missatge d'Instagram, ens explicarem com trobem a faltar les simples coses de la vida. El cafè amb els amics, les xerrades a un banc del carrer, el mar, la remor d'un carrer ple de vida. I quan tot hagi passat, passejarem sense rumb i recordarem potser algun dia, l'any on la vida es va reiniciar. I ens abraçarem, amb por que no puguem tornar a fer.