Guillem Pérez-Quer és un guitarrista virtuós que compagina la seva presència als escenaris amb la seva tasca docent i és cap del departament de guitarra del Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. És un concertista reconegut internacionalment, amb dilatada trajectòria, que ha actuat per a les audiències més importants del món. El proper dimarts 7 de setembre té una cita a la basílica de Castelló d’Empúries dins el festival Mediterranean Guitar, a les nou del vespre.
Com serà el concert que oferirà a la basílica?
El programa serà un homenatge a Ferran Sor. Des del segle XIX se’l considera el Beethoven de la guitarra, un català universal que va aterrar a París, on va fer una gran escola de guitarra. Va ser escolà de Montserrat i va esdevenir un compositor de talla europea. Serà un programa dedicat a ell i a dos dels seus més grans alumnes, que són fonamentals a la història de la guitarra, el madrileny Dionisio Aguado i el francès Napoleón Coste. Ells són els dos grans seguidors de la seva escola i els guitarristes d’ara bevem d’aquesta font i de la seva influència.
És un repertori que acostuma a interpretar?
L’estic fent darrerament i aquest setembre participo al Festival Ferran Sor de Barcelona i també repetiré aquest programa. He tocat a Mèxic fa quinze dies i crec que és molt interessant per al públic. És tot un repertori clàssic molt selecte, molt refinat.
A Castelló és el primer cop que actua?
Havíem d’actuar-hi l’any passat però es va anul·lar per la pandèmia. Realment el Mediterranean Guitar és un festival molt important. A nivell de Catalunya és d’una gran extensió perquè capta tota la costa catalana. És molt maco que la guitarra, un instrument que és més fàcil d’encabir en espais que altres instruments, com el piano per exemple, et permeti omplir aquests espais que sonen tan bé com les esglésies. És un festival que està agafant molta dimensió i una gran embranzida a nivell de Catalunya, està molt ben molt organitzat.
La seva música no és el primer cop que arriba a la comarca.
L’any passat, el concert a Castelló d’Empúries es va anul·lar per la pandèmia, però durant uns anys vaig fer un curs a la Vajol que s’organitza des de França i també fa dos anys que ha quedat anul·lat per la mateixa causa. A Figueres també he tocat.
Creu que la guitarra gaudeix d’un públic ampli?
Sí, de vegades sorprèn el poc reconeixement que té la guitarra –és un fet a nivell institucional–, quan la guitarra clàssica és d’origen català i la gent ni ho sap. La guitarra tocada a nivell clàssic va néixer a Catalunya. El primer mètode de guitarra de la història és d’un metge català i la guitarra a la catalana és l’inici del que ara coneixem per guitarra clàssica. Malgrat això, la guitarra té el seu públic, la seva afició i, si es troba els seus espais, a Catalunya hi ha molts bons guitarristes, hi ha una tradició molt important i molts alumnes que volen estudiar guitarra.
Vostè com s’introdueix en el món de la guitarra?
Als anys 70, tota la moguda del folk, i els cantautors catalans de la nova cançó, em va fer conèixer l’instrument, la guitarra. Llavors tenia 15 anys. Després de conèixer la guitarra com a instrument d’acompanyament, el meu pare, que era un gran aficionat a la música, em va posar un disc de guitarra clàssica i em vaig quedar parat. Vaig començar a investigar i a estudiar, i vaig descobrir que la guitarra clàssica fa més de cinc segles que es toca i que té un repertori immens. La guitarra té aquestes dues personalitats, la popular i la clàssica. Té aquests dos pulmons i un et porta a l’altre.
«El Festival Mediterranean Guitar està agafant molta embranzida en l'àmbit de Catalunya»
Què li aporta aquest instrument quan es troba dalt de l’escenari?
La guitarra té un volum petit, és dels que sona menys però té una veu molt maca. És el seu so el que enamora, també té la capacitat ella soleta d’omplir un espai. És un instrument polifònic, portàtil, i té aquesta intimitat que enamora. És un instrument que sona fluix i requereix atenció, i l’atenció és un luxe actualment, captar l’atenció, i la guitarra té aquesta capacitat de captar molt l’atenció perquè està molt a prop del silenci i la fa com misteriosa, intima, aquesta és la riquesa. És un instrument que no s’imposa mai pel seu volum, s’imposa per la seva bellesa. Els límits d’un instrument poden ser la seva virtut. Tot músic s’enamora del seu instrument, però el so de la guitarra fa que la gent es quedi enamorat de l’instrument.
Comentava que fa poc més de quinze dies que ha tornat de Mèxic, però ha actuat per tot el món.
He estat a Mèxic, a una localitat que es diu Paracho, a set hores de la capital. És un petit indret on hi ha 200 constructors de guitarres. És la capital de la construcció de guitarres al món, sobten aquests llocs on et penses que no hi haurà tradició, però i tant que n’hi ha! Allà fan un festival de guitarra força important i he pogut tocat amb guitarres de luthiers impressionants perquè fan guitarres extraordinàriament bones, ha estat una experiència molt maca. He actuat molt a Llatinoamèrica, hi vaig molt sovint i tinc molts alumnes al conservatori que venen d’allà, hi tinc molta tirada. A Colòmbia, hi he estat sis vegades, a la Xina i per Europa també.
La guitarra té el seu espai al món.
La guitarra té la capacitat de transformar-se, té el seu caràcter propi: la guitarra clàssica és la part més culta de la guitarra però té dos pulmons, el popular i el culte, i és un instrument que és molt important per a tota la musica del segle XX-XXI. El jazz sense la guitarra, el rock sense la guitarra, són impensables.
Juntament amb la guitarrista canadenca Danielle Kassner va crear un duet i va enregistrar diferents treballs. Es manté actiu?
Sí, amb la meva esposa, però ja no fem concerts perquè tenim altres dedicacions. La música de cambra és molt important, aprens moltíssim. Penso que tota música és música de cambra, fins i tot quan toques sol qualsevol composició és un diàleg on una frase contesta l’altra. T’imagines que ets diferents persones tocant i aquesta sensació és molt mes plaent. Havíem gravat discos, però a mi sobretot el que m’interessa és la música en viu, el directe és el que més m’apassiona.
«Val la pena que no perdem mai el plaer d'assistir al directe, és on hi ha la màgia»
Com compagina la música amb la docència?
Soc el cap del departament de guitarra del Conservatori Superior del Liceu, ensenyar és la millor manera d’aprendre. Tinc el goig d’estar al Liceu, que és el conservatori més antic de l’Estat espanyol i va ser dels primers conservatoris a tenir guitarra a nivell d’Europa. El fet d’ensenyar et fa estar molt atent als repertoris, a com s’està tocant actualment. Cada alumne que se’t presenta és una oportunitat, tot això t’enriqueix, i a més el conservatori té una vida musical extraordinària. Tots els guitarristes del món saben que Barcelona és el bressol de la guitarra clàssica, històricament té aquesta tradició.
Com ha viscut la tornada als escenaris després de la pandèmia.
El concert que vaig fer recentment a Mèxic va ser el primer després d’un any i mig, però a poc a poc s’està agafant embranzida. Són molt importants totes les activitats que s’estan fent postpandèmia i cal destacar la valentia dels organitzadors. Val la pena assistir-hi i que no perdem mai el plaer del directe. Qualsevol música gravada és una preparació per sentir-la en directe, que és on hi ha la màgia.
