Com els turistes que visiten el nostre litoral, als Aiguamolls de l’Empordà els flamencs troben un lloc ideal per passar llargues temporades. La millor, durant el confinament humà, un període de temps on van gaudir de tranquil·litat absoluta.

No cal descriure els flamencs, tothom té al cap la seva imatge, i més en els darrers anys, quan són protagonistes de samarretes, objectes de tota mena, com inflables, flotadors, tasses, llibretes, gomes d’esborrar... els flamencs estan de moda.

Són ocells peculiars. Hi ha sis espècies de flamencs al món, agrupades en tres gèneres, que varien el color, la mida, el pes i el lloc on habiten. Els flamencs que ens visiten són els anomenats rosats, de nom científic Phoenicopterus roseus. Parant atenció en les paraules gregues que formen el gènere, la traducció seria «ales vermelles», i el nom específic, que està en llatí, significa rosa. El mateix nom comú de «flamenc» no fa referència al ball o al país, sinó a «flamingo», derivat de flama.

Es pensa que els flamencs són rosats perquè la seva dieta està basada en uns microcrustacis anomenats artèmies que són ataronjats, i que transfereixen el pigment carotè a les plomes, tot i que els pollets de flamenc, que mengen el mateix que els seus pares, són grisos. Les artèmies es troben en llacs salats de tot el món. Tenen una mida d’un centímetre com a molt, i són animals molt resistents. Es troben en diferents concentracions en les llacunes salades, depenen de les condicions ambientals del moment. Els flamencs tenen aquest bec tan característic amb el qual filtren l’aigua o el fang de la llacuna, empassant-se cada dia, uns 250 grams d’artèmies. Quan el menjar s’acaba, volen cap a un altre lloc.

Amb aquestes cames i el coll tan llargs, els flamencs poden aprofitar tant llacs fondos com basses petites, sense que els importi massa el nivell de l’aigua. Mentre tenen el cap sota l’aigua, no respiren: la llengua bomba l’aigua i el bec filtra, i amb les potes sacsegen el fons, per fer surar algues i altres petits animals.

Són animals socials, i viuen en colònies on tot es comparteix. No formen parelles estables, fan tots els nius junts, i també tenen llars d’infants per a guardar els pollets mentre els pares van a buscar menjar.

El ritual de reproducció dels flamencs és molt divertit des del nostre punt de vista. Els mascles formen un grup separat de les femelles i es preparen, maquillant-se literalment amb una substància ataronjada que surt d’una glàndula que tenen sota la cua. A continuació comencen a moure el cap, dret, d’un costat a l’altre, fins que tots estan més o menys sincronitzats. Les femelles se’ls miren. Després toca moure les ales, desplegant-les i mostrant els colors rosats i ataronjats a les femelles. I, per acabar, fan com reverències a les femelles. En aquest moment mascle i femella disposada ja s’han entès. La còpula dura uns segons, en una mena d’orgia flamenca, que assegura que tots els pollets naixeran al mateix temps.

Fan els nius en forma de volcà, amb fang, en illes envoltades d’aigua. Solen tenir uns 30 cm d’alçada, per si hi ha una inundació, i els van arreglant mentre coven el seu únic ou, fent servir el bec i el coll com si fos una retroexcavadora, amuntegant fang.

Segons el SIOC, el Servidor d’informació ornitològica de Catalunya, és resident comú tot l’any al delta de l’Ebre, on nidifica irregularment, en part per culpa de les molèsties humanes, i visita la Camarga, els Aiguamolls, el delta del Llobregat i fins a Doñana!