Els ostatges israelians compliquen l’operació ‘Poderosa venjança’ contra Hamàs

Les opcions del primer ministre Benjamín Netanyahu d’atacar Hamàs per la seva mortífera incursió a Israel es podrien veure frenades per la preocupació pels molts israelians capturats en la incursió, mentre una nació marcada per altres moments de captura d’ostatges s’enfronta potser a la seva pitjor crisi fins ara. En l’atac llançat des de Gaza dissabte, el grup palestí Hamàs va irrompre en ciutats israelianes, va matar més de 600 israelians i va escapar amb desenes d’ostatges, el dia més mortífer per a Israel des de la guerra de 1973.

Netanyahu ha promès una «poderosa venjança», però el destí dels soldats israelians, els avis, les dones i els nens portats a Gaza (les xifres encara no estan clares) complica la forma amb què Israel compleix la seva promesa de tornar el cop amb força i rapidesa. Els israelians s’estan recuperant de l’atac i de les imatges de conciutadans sent enviats a Gaza.

«No hi ha cap possibilitat que torni», va sanglotar una jove israeliana, parlant de la seva germana, que va morir en l’atac, mentre ella i els seus pares eren ostatges. La dona va aparèixer en un vídeo publicat a la plataforma X –abans Twitter– per l’alt funcionari del Ministeri d’Afers Estrangers d’Israel, l’ambaixador David Saranga.

El 2011, Israel va intercanviar centenars de presoners palestins per aconseguir l’alliberament d’un soldat israelià, Gilad Shalit, que va estar detingut durant cinc anys. Aquest tipus d’intercanvi, que fins i tot en el seu moment va ser criticat per alguns israelians per ser massa desequilibrat, sembla un tracte impossible quan aquesta vegada poden estar detingudes desenes de persones.

Més de 300 palestins han mort en la resposta d’Israel, després dels atacs d’avions de combat a tot Gaza. A més, s’han desplegat milers de tropes al sud d’Israel, al costat de Gaza, d’on es van retirar les forces israelianes el 2005. Però el que passarà després és més difícil de determinar.

Una «pòlissa d’assegurança»

«La cruel realitat és que Hamàs va prendre ostatges com a pòlissa d’assegurança contra accions de represàlia israelianes, particularment un atac terrestre massiu, i per bescanviar per presoners palestins», va dir Aaron David Miller, membre del Carnegie Endowment for International Peace. «¿Limitarà la forma amb què Israel respondrà? Si les xifres són grans, ¿com podria no fer-ho», va dir.

El Ministeri d’Afers Estrangers israelià va dir que Israel actuarà per alliberar els ostatges, perjudicarà greument la «infraestructura terrorista» de Hamàs i garantirà que cap grup terrorista a Gaza pugui tornar a fer mal als ciutadans israelians. Però no hi ha opcions fàcils. Intentar rescatar tots els que Hamàs va dir que ara estaven retinguts en diferents llocs podria posar en perill les seves vides. No obstant, unes negociacions prolongades amb Hamàs sobre un intercanvi de presoners serien una gran victòria per a un arxienemic d’Israel.

Netanyahu, que encapçala un dels governs més dretans de la història d’Israel, ha convidat els líders de l’oposició a unir-se en un govern d’unitat, buscant ampliar el suport a qualsevol resposta. Per a ell, garantir la llibertat dels ostatges comporta dolorosos records personals. El 1976, el seu germà gran va morir rescatant ostatges a l’aeroport d’Entebbe, Uganda, una acció que, segons el jove Netanyahu, va marcar la seva vida futura.

El tinent coronel Yonatan «Yoni» Netanyahu va encapçalar un equip d’assalt de 29 comandos que van irrompre a la terminal de l’aeroport per rescatar israelians i altres persones d’un vol d’Air France que havia sigut desviat a Uganda per segrestadors palestins i alemanys. En un incident anterior, ocorregut el 1972, membres de l’equip olímpic israelià van ser presos com a ostatges a la vila dels atletes de Munic per pistolers palestins del grup Setembre Negre. En 24 hores, 11 israelians, 5 palestins i un policia alemany van morir després de l’operació de rescat.

Israel va respondre enviant agents per matar els homes que considerava que van planejar l’atac, en una suposada operació encoberta que va durar anys. Diversos palestins van ser assassinats en diversos llocs d’Europa i el Pròxim Orient.

Un desafiament de nova escala

Gaza presenta una escala de desafiament diferent. En una llarga carrera, Netanyahu ha mostrat poca gana per les campanyes terrestres i Gaza seria un lloc complicat per lliurar una guerra, amb més de dos milions de persones amuntegades en una petita franja de terra governada per Hamàs.

Ariel Sharon, veterà de la guerra de 1973 i primer ministre quan Israel es va retirar de Gaza el 2005, va qualificar la retirada israeliana de dolorosa, però va dir que mantenir el control d’una zona tan densament poblada era massa difícil.

Netanyahu podria seguir una estratègia més familiar d’assassinar els líders de Hamàs amb atacs aeris i bombes. Una operació d’aquest estil va ser l’assassinat del xeic Ahmed Yassin, líder espiritual de Hamàs, en un atac amb míssils des d’un helicòpter el 2004. Però aquests atacs no han desallotjat Hamàs.

Sense xifres concretes

El subcap de Hamàs, Saleh al-Arouri, va dir a Al-Jazeera que el grup ara tenia un gran nombre de captius israelians (Hamàs no ha proporcionat cap xifra fins ara) i va afirmar que n’hi havia suficients per assegurar l’alliberament de tots els presoners palestins. L’Associació de Presoners Palestins xifra el nombre de detinguts en presons israelianes en uns 5.250.

Si Israel accedís a alliberar-los tots, seria una gran victòria per a Hamàs i altres grups militants i, per aquesta raó, seria un tracte políticament difícil per a Netanyahu o qualsevol líder israelià. No obstant, Mohanad Hage Ali, del Carnegie Middle East Center, va dir que les negociacions semblaven ser l’únic camí clar per seguir.

«No importa quin tipus de dolor infligeixi als palestins –en termes de bombardejar edificis o assassinar els seus líders a Gaza–, això no disminuirà el que Hamàs ha infligit a Israel», va dir.