El Gironès és una comarca curiosa, fruit de l'enginyeria geogràfica. Vista en un mapa sembla com una mena de i grega traçada amb mà tremolosa. Des del punt central de Girona, una asta assenyala cap al mar, una altra apunta cap a l'Empordà i la tercera es dirigeix directament a la muntanya, cap als cingles de les Guilleries i els volcans de la Garrotxa, que s'esbossen just al fons del pla de Salt.
Salt és una vila del Gironès amb ajuntament, parròquia i codi postal, però, de fet és una pura extensió de la ciutat de Girona. La seva malla de carrers connecta linealment amb l'entramat urbà de l'eixample gironí i la gran majoria dels seus habitants van i vénen cada dia ignorant que vénen i van d'un municipi a un altre.
Sense el rètol que ho indica, ningú sabria on comença i on acaba la realitat saltenca. Fins i tot el nom del seu centre comercial remet a un identitari comarcal, defugint directament el nom de la vila.
La densitat poblacional de Salt està conformada principalment per gent vinguda del Marroc, de Gàmbia i dels països de llengua i costums hispans, i gran part del poble ha esdevingut un gueto que s'ha anat aïllant progressivament de la voluntat cultural del país.
Són gent que continua vivint majoritàriament immersa en les seves tradicions, els seus costums, les seves lleis religioses i les seves llengües.
Però, més enllà de la realitat -que és la que és- Salt és una concepció incubada de generació en generació per activistes irreductibles.
Aquesta «saltencnitud» viu d'una manera intensa i clara en l'imaginari d'uns quants que habiten en el petit rectangle que conformen els carrers del seu barri vell o que, curiosament, han decidit ja fa molt de temps acollir-se al refugi de la ciutat veïna, però sense renunciar als seus orígens, ni a una identitat mantinguda i construïda com una mena de pessebre intemporal, un paisatge modelat amb la molsa que s'arrapa als murs de les hortes, l'aigua que baixa per la séquia, les fulles de les deveses del Ter i la voluntat intransmutable de continuar essent saltencs.
