Canvi de fortuna

et cornua X et in capitibus suis VII diademata ...

(Apocalipsis 12, 1-5).

L'ancià s'asseia a la tauleta del costat, al bar de la plaça dels Tres Noms. Jo feia força temps que no hi anava, per raons monetàries i altres circumstàncies que no venen al cas. Vaig decidir fer un extra i l'altre dia m'hi assegué. Al costat de l'home polit, amb els cabells pentinats sense clenxa, blancs i llisos, arrenglerats cap al darrere. Bevia un xop de cervesa torrada. I em mirà com solen fer els de Ciutat de X quan algú entra a un bar. Intensament, suposo que per esbrinar si el nou client és amic o enemic, conegut o desconegut.

Vaig demanar al cambrer un refresc i una bossa de patates rosses. L'home no havia deixat de mirar-me. Així que vaig provar sort. Li vaig preguntar, després d'un bon dia polit, si em coneixia. «No, no el conec pas, per això el miro», va dir. «Jo tampoc el conec a vostè i per això també el miro», vaig tornar-li la gràcia. Somrigué ensenyant unes dents blanquíssimes. Es mogué per adequar la seva posició cap a la meva taula i persona. Sense anar més lluny, va començar a parlar. Sense deixar-me posar-hi cullerada. Com si ell fos un magnetòfon després de polsar l' on seguit del forward.

Tinc 88 anys. Visc amb la meva dona als afores de Ciutat de X, en un lloc no pas gaire elegant, però suficient nice (emprà el mot anglès) per a fugir del soroll i els embolics ciutadans. Abans no teníem ni un dobler. Vivíem en un pis pudent de quaranta metres quadrats en un barri marginal. Les nostres pensions eren ridícules i els augments, amb els quals els governs successius premiaren aquests pagaments, encara les varen fer més absurdes. Vivíem precàriament, com pot suposar. Però jo era un mestre d'un ofici poc conegut. A pesar de la meva condició menestral humil, m'havia fet i em feia amb gent de molts diners, essencialment del gremi dels joiers. En el moment que la crisi econòmica va fer-se més nefasta, un dels meus coneguts em confessà que, a pesar de les riqueses que posseïa, el volum de negoci minvant feia que cada dia fos més difícil de passar, econòmicament parlant.

A l'home xerrador jo el deixava parlar, fent-li cops de cap d'assentiment de tant en tant. Per encoratjar-lo. Continuà: cada vegada que ens trobàvem li havia d'escoltar un llarg lament de desgràcies. Descripcions apocalíptiques de les acaballes del seu negoci. Jo l'escoltava pacient, sense saber pas què dir-li. Hi tornà després d'una pausa per fer un glop llarg: en arribar a casa, després d'una d'aquestes converses, li vaig comentar a la meva muller la situació del joier. Li vaig trametre la desesperació que l'home anava incrementant amb el pas dels dies. La meva costella sempre cavil·lava la forma d'arribar a final de mes, sense passar gana excessiva, a l'hivern amb la calefacció encesa. «Home!, A.», em va etzibar. «No se t'acut res per ajudar-lo?» Vaig contestar-li encongint els muscles. Així que ella digué: «N'hi ha molts de mitjans per ajudar el teu conegut. Tots ens portaran també un ajut a nosaltres».

Em mirà amb ulls brillants com dos topazis. «Es ben senzill», reblà. Deu tenir quantitats industrials de pedres precioses a la seva joieria, no? Podeu simular un robatori, un atracament. No cal ni tocar la mercaderia. Nosaltres fem la feina simulada un dia. Ell ens dona les pedres enfront de les càmeres de seguretat, sense necessitat de donar-nos les veritables gemes. Nosaltres ens les enduem tan contents, sortint xino-xano de l'establiment. Més tard, si són veritables, les tornem. Sense, és clar, que ningú ho sàpiga. Mentrestant, el teu conegut ho denuncia a qui faci falta. Entre altres a l'asseguradora, o a qui sigui, que vetlli per què no li robin res. Suposo, si es pot provar sense cap mena de dubte, que uns desaprensius (nosaltres, clar) desconeguts l'han atracat, l'assegurança li pagarà la part que li pertoqui. Una picossada possiblement. Ell no haurà perdut res. Ans haurà guanyat els milions que li donaran per compensar el robatori. Òbviament, aquests diners no seran completament seus. Els haurà de repartir amb nosaltres i algunes organitzacions d'ajut als necessitats, en forma de donacions anònimes. Què et sembla el pla? Va dir-m'ho amb una rialla foteta. I continuà: així fem diverses feines sense fer cap mal. Agafem a una entitat capitalista, o a vàries, depenent de com ho tingui organitzat això de les assegurances el teu conegut, una bona quantitat de doblers. Per a compensar la que ells han arreplegat al poble durant decennis. Ajudem el teu conegut finançant-lo de franc, sense interessos. Ens ajudem a nosaltres mateixos, que és també una obra de caritat, tal com les que també s'han de fer amb una part dels calers. Viurem bé pel que ens queda de vida. Dormirem amb la consciència tranquil·la, la dels que es dediquen a fer el bé, sense mirar a qui.

Per fer la història breu: la idea genial de la meva dona la vaig trametre al joier conegut. Se li obriren les portes de la solució als seus problemes. Assentí a tot el pla, fins i tot el perfeccionà. La resta va ser trivial. Era un problema d'organització eficient i d'això tots en sabíem. Ens preparàrem per a l'ocasió. Disfressats convenientment, de manera que no pogueren saber, ni sabran mai, la identitat dels malfactors. Acabada la feina, uns quants bancs, disfressats de companyies d'assegurances, es veieren obligats a escaguitxar un piló considerable de doblers al joier. El meu conegut, sense garreperia de cap mena, repartí entre les parts convingudes la morterada. Molts es beneficiaren del cop magistral ideat per la meva esposa. Entre altres, clar, nosaltres que hem viscut, des d'aquell fet senzill, en una caseta dels afores. Hi ha un jardinet on ella s'entreté cultivant roses roges amb pedigrí, flors exòtiques i hortalisses. Aquestes ens les cruspim a la salut de la banca internacional. Hem pogut fer petits i modestos viatges per les rodalies del Mediterrani, que sempre havia estat la nostra fal·lera. Sicília és meravellosa, no li dic res de Creta, Patmos, Santorini, el Peloponès, Delfos... Dubrovnik i Venècia bé valen uns quants quirats de diamants, vistos i no vistos. Els infinits mosaics de Tunis i el circ d'El Djem s'han de veure amb la calma que mereixen. Egipte no té pèrdua, a part que ni caldria dir de fer-lo: un viatge pel Nil... A veure, en un lloc perdut enmig del desert, davant d'una imatge de Sekhmet, li vàrem retre homnatge a la deessa del poder i la força ...

Al dir això, emmudí i s'aixecà. Tot parlant havia fet glops del xop i ara el seu vas era buit. Va marxar del meu costat sense més, sobtadament, com disparat. Potser penedit d'haver-me donat tanta informació. O en veure algú, o en adonar-se de quelcom, que no li agradà. Sortí del local amb pas ferm. Encara vaig tenir temps de clissar-lo, veloç i erecte per ser un home de la seva edat, començant a pujar les escales del pont. Va desaparèixer envoltat pels espirals del temps d'aquell dia.

Vaig mastegar l'última patata, vaig beure l'últim glop de refresc. També, tal com va fer l'ancià xerraire, vaig sortir a la plaça per anar cap a casa, pausadament però pobre com sempre.