questa setmana farà 43 anys que Girona va quedar totalment lligada per cable telefònic amb tot el territori del Regne d'Espanya. Si us n'adoneu, 43 anys és l'edat, si fa no fa, de molts de vosaltres. 43, 45, 40. Fins i tot 50. És a dir, som d'una generació que encara va viure la impossibilitat de parlar en la distància amb algú d'Ourense, per exemple. 1974 és l'any de la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. És l'any de l'invent del cub de Rubik i del Watergate. És l'any de l'assassinat infame de Puig i Antich per part d'una dictadura infame, i de la mort d'Aurora Bertrana o de Perón. Al cine feien El Padrino II i a Portugal es rebel·laven amb clavells a les mans. I ens fa la impressió que tot just fa mitja generació que tot ha canviat. Ara vivim immersos en una espiral de comunicació contínua. No només podem parlar a totes hores amb la gent d'Ourense sinó amb les de la majoria de racons del món. Podem parlar-hi i ens podem veure les cares, malgrat ser incapaços de mirar als ulls al nostre veí. En Nixon ja no hi és però tampoc la convicció dels polítics que quan t'enxampen amb una malifeta has de plegar sense massa romanços. Els botxins de Puig i Antich segueixen campant pel país i van tenir l'oportunitat de fer fills, tenir nets i viure amb el cap ben alt. I a CdC se li estan apagant els llums a marxes forçades; tant que aviat serà una efemèride la seva dissolució. Enguany celebrem l'any Bertrana i recuperarem les bonances literàries de pare i filla, en un decidit esforç de reafirmar la memòria de la civilització enyorada.
Ha passat mitja generació i tot i parlar amb qui vulguis, a l'hora que vulguis, seguim freds davant de la corrupció de polítics i oligarques, no ens immutem massa en veure els assassinats llunyans comesos per altres dictadures, llegim poc i seguim esperant que els polítics ens treguin les castanyes del foc mentre, en comptes de clavells, anem amb el lliri a la mà. No sé si de tot això dir-ne evolució.
I jo segueixo incapaç de fer ni un sol cub de Rubik.
