L'amistat gairebé sempre és una relació feliç, perquè comporta l'aquiescència d'ambdues parts. Una amistat no pot ser unidireccional, com altres sentiments. Per definició podem dir que mai serem amics d'algú que no ens vol com a amic. En l'amor, de la mena que sigui, sí que passen aquestes coses, perquè es regeix per les passions, uns sucs que el cervell no utilitza per regar la part on conrea el raciocini.
Les relacions socials, més enllà de l'amistat, són producte d'unes habilitats que no tothom sap desenvolupar. Es tracta d'establir lligams íntims i satisfactoris amb altres persones, ja sigui amb una cervesa a la mà i de tu a tu, o a través dels ponts que ens ofereixen les xarxes socials. Hi ha afinitats que poden ser intenses, com l'amistat, i regir-se per passions diverses, però no sempre són duradores, s'extingeixen quan s'acaba la cervesa o quan es talla la connexió a Internet.
La capacitat que tenim tots de relacionar-nos va lligada amb la disposició que tenim per compartir, no de donar o de prendre, no estem parlant d'amor, l'amistat no té res a veure amb la generositat. D'un amic no esperes mai més del que tu li pots donar. Però en el cas dels lligams socials, la cosa es complica, perquè generalment van associats a nocions més àmplies, si féssim una analogia amb el sexe, podríem dir que l'amistat és el sexe en parella i que aquesta mena de relacions són sexe en grup.
Ens relacionem sempre a través de grups més o menys difusos, més o menys organitzats, i no n'hi ha prou amb la nostra voluntat, o la nostra capacitat, tots els membres del grup ens han d'acceptar perquè d'altra manera no ens sentirem mai integrats del tot. I sempre donant per entès que abans ens hem d'acceptar a nosaltres mateixos. Tal com deia el mestre Woody Allen, interpretant el genial pensament de Groucho Marx: "Jo no voldria ser mai soci d'un club on acceptessin tipus com jo".
