Què seria d'un pessebre sense el seu polític? Es pot prescindir de la molsa, de les muntanyetes de suro, fins i tot de les cases amb el paller, però el somrient estadista amb cara de campanya electoral no pot faltar. Un pessebre és com una petita circumscripció electoral i tots sabem que, en política, la mida no importa.

Tot s'ha de dir: és una figura complexa perquè s'ha de moure molt i en un menut naixement domèstic no hi encaixa un cotxe oficial, encara que sigui de llautó. Cada dia se l'ha de posar en un lloc diferent: avui, amb els pastors, compartint costelles i botifarra, demà, amb les rentadores del riu i fent petons a les criatures, demà passat, reunit amb l'àngel de l'anunciació...

Un polític, en el seu pessebre, és un personatge amb l'agenda repleta. Ha d'estar per tot, s'ha de cuidar de negociar les entrevistes amb la sagrada família, ha de supervisar el pressupost alimentari del bou i la mula, ha de fer declaracions als pastors dels mitjans de comunicació i ha de preparar a consciència el discurs que haurà de pronunciar el dia de l'arribada de ses majestats els Reis d'Orient. Ja se sap que les qüestions internacionals no es poden deixar a la primera figureta que passi, ni que fos una de porcellana fina. En canvi, això sí, la del polític no cal que hagi estat modelada amb cap material noble, inclús hi ha qui pensa que millor si són de plàstic.

La figura pessebrística del polític, sobretot la del polític més nostrat, està emparentada de molt a prop amb la del caganer. Els dos porten barretina, però acaben ensenyant el cul i els dos defequen discretament, però la pudor al final acaba per envair-ho tot. Recomanació útil: si no voleu que es degradi a causa dels farragosos problemes quotidians, d'un any per l'altre guardeu sempre la peça embolicada amb una senyera de bona qualitat.