p

er als més venerables del barri gironí de Vista Alegre, can Crestó encara avui evoca l'espai de repòs etern per antonomàsia, però ja pocs mortals saben que al número 237 del carrer del Carme s'aixeca, mig dissimulada rere la vegetació d'un jardí decadent, la casa que un dia va ser l'últim reducte de vida urbana en el trajecte fúnebre cap al cementiri. El mas Clascar, nom verídic de la finca, ha estat espectador d'excepció del curs de la vida, el de l'Onyar, en direcció a Girona, on més d'un segle enrere la mainada xipollejava dins la gorga de davant de la casa. En aquell temps hi ressonaven els crits enjogassats dels vailets que, conills, es refrescaven amatents a la irrupció imminent del municipal senyor Bielsa, flagell de les entremaliadures i l'indecòrum. Camp a través, cap a cal Tarlà, a l'altra banda de riu, les corredisses infantils havien de conviure amb les macabres comitives en sentit oposat.

Contra la direcció lògica dels rius (i vides) que desemboquen al mar, can Crestó -malnom referit al boc que hi havia hagut a la casa i que, curiosament, en la cultura mediterrània simbolitza el diable- era conegut sobretot com a lloc de pas i parada formal abans de procedir a la sepultura. Les gestions per preparar nínxols i làpides es feien en aquesta residència des de 1829, any de construcció del cementiri, de diverses generacions de paletes de l'emblemàtica instal·lació. Així, gràcies a Jordi Gibert sabem que poc després d'inaugurat el cementiri un dels primers Crestó venia flors collides del seu jardí a aquells que per Tots Sants desfilaven carretera avall a honrar els seus difunts.

Però acabada la seva activitat funerària, la casa perviuria en el camp paremiològic. Els gironins del sector est de la ciutat van encunyar un modisme, anar a can Crestó, que endolcia eufemísticament el tràgic acte de la mort. La dita va arrelar ràpidament i va fer fortuna al llarg de més d'un segle; la prova és que l'erudit Enric Claudi Girbal, en un article a la Revista de Girona, el 1877, ja registrava el modisme "aviat anirà a can Crestó" per referir-se a "alguna persona delicada i malalta, la salut de la qual presenta símptomes alarmants". D'aquesta casa, doncs, "pervé l'especial manera d'expressar que està pròxima a morir o a ésser dut al fossar la persona a qui s'aplica", afegia.

Al peu de l'Onyar, on en Crestó, com el barquer Caront camí de l'Hades, guiava cossos i ànimes cap al seu darrer sojorn, la casa va escapar durant la guerra d'una mort segura a mans dels morters de l'aviació franquista. Amb els habitants a dins, una bomba llançada des de l'aire va escapçar trenta metres quadrats de la façana però els fonaments van resistir amb estoicisme i avui, dignament mutilada, plàcida i decadent com el modisme que va propiciar, observa un escenari de fesomia alterada i bellugadissa. Des de les voltes del primer pis no ha deixat de rememorar la vida i la mort, parts d'un mateix tot circulant en dues direccions però sempre destinades a trobar-se a can Crestó.

*Filòleg i historiador de la cultura escrita