Girona ja es desperta amb colors de tardor. Uns núvols esqueixats brillen entre rogencs i blaus, il·luminats des de sota per un sol matinal cada dia més mandrós. Les fulles dels arbres, cansades de tants dies de calor, comencen a caure lentament sobre les voreres i en els jardins, contrastant amb el pas cada vegada més apressat dels gironins que de sobte han recordat tot el que encara queda per fer després de les vacances. En els primers dies de setembre la ciutat recupera la seva identitat.
Perquè, en el fons, Girona és una ciutat tardoral. La resta d'estacions són de pur tràmit: l'hivern passa de puntetes, la primavera només és l'esclat d'uns quants dies i l'estiu, un desert que cal travessar com sigui. Girona és tardor en estat pur, les pedres del Barri Vell agafen aquell punt just de maduresa en el color i en la textura, el vent comença a arrancar de les teulades sons que semblen de sonata de cello i l'heura dels murs es va preparant per mudar de pell.
Ja han retirat gairebé del tot la tanca d'obra que envoltava des de feia més de tres anys l'antic hospital de Santa Caterina i els carrers de la zona han agafat de sobte una fesomia inèdita, és com si de sobte s'hagués tapat un forat pudent. Les façanes netes i repicades llueixen al costat dels edificis nous, les Lletres toves d'en Paco Torres han tornat a aparèixer amb colors renovats sobre la vorera i la columna de la Constitució de 1869 s'ha tornat a alçar, ara darrere de la capella.
Mentrestant les grues del TAV continuen incansablement la seva feina i els automòbils van lliscant sobre l'amiant de la carretera de Barcelona. El virus de la grip A aguaita al caire de les cantonades tot esperant que els nens tornin a classe, els mestres s'emborratxen a glops de Tamiflú per oblidar les penes del llarg curs que està a punt de començar i els pares i mares ploren amargament per la dissortada sort d'unes targetes de crèdit mortes en acte de servei durant l'estiu. Girona, colors de tardor...
