Jordi Codina, "Russet": «Més que la ratafia i que el futbol, a mi el que m’agrada és el bàsquet»

La fórmula de la ratafia no la revelarà pas. I això que la sap, perquè és quarta generació dels Russet que fabriquen aquest licor tradicional i tan apreciat de la nostra terra. Ja fa uns quants anys que Jordi Codina (Olot, 1966), es dedica plenament al negoci familiar. De fet, ho ha fet sempre, llevat del parèntesi en què va ser futbolista professional (1986-97), que el va dur a gaudir dels millors camps de l’estat i enfrontar-se a grans jugadors a Segona Divisió A amb el Figueres i el Vila-real. Una etapa «fantàstica i intensa» que va viure «al moment» conscient que tard o d’hora tornaria a casa. La feina de comercial a l’empresa li ve de lluny. I és que tant al vestidor del Figueres com al del Vila-real no hi va haver jugador que no tastés la seva ratafia. «Tots l’han tastada. El 80% dels companys que he tingut han vingut a veure la fàbrica a Olot. De fet, encara alguns me’n demanen que els n’enviï de tant en tant alguna caixa. Mentxaka, Villi Müller...», explica.

Aquells anys de bonança futbolística van fer del Figueres un equip respectat a Segona que es va quedar a les portes de Primera en la fatídica promoció contra el Cadis (1991-92). «Ens vam acollonir. Dels últims onze partits en vam guanyar només dos», confessa Russet que recorda també que els rivals anaven «primats, no el següent, pel Rayo de Ruiz Mateos». L’olotí lamenta que l’ascens hauria estat «la salvació» per al club que presidia Emili Bach «una gran persona que hi va deixar molts de cèntims».

Russet tampoc va tocar mai la Primera, i això que va estar a poques hores de signar pel Mallorca de Serra Ferrer que seria subcampió de Copa (90-91) i també per l’Espanyol de Camacho (93-94) que pujaria sobrat. «No és cap espina clavada». Russet era feliç al seu pis a Figueres que compartia amb Aureli Altimira, Tito Vilanova i Joan Blanquera primer i Toni Jiménez després. «De vegades, D’Alessandro ens expulsava dels entrenaments perquè ens fotíem unes entrades salvatges entre nosaltres. Ens preguntava ‘com pot ser que viviu junts?’ Sempre anàvem fort, com els partits i quan acabàvem, ens n’anàvem a fer el toc tranquil·lament com si res». Era futbol professional sí, però sense la pressió actual i ni la immediatesa de les xarxes, Russet i companyia podien fer vida normal «sense que ningú ens atabalés». De fet, fins i tot l’estiu del 1990 va agafar una furgoneta amb Quim Ferrer i se’n van anar a Itàlia a veure el seu company, Pepe Herrera, jugar el Mundial. «Això ara seria impensable», diu. D’aquell Figueres també li queda el record dels amistosos que jugaven al Camp Nou a portada tancada contra el Barça i en què «al·lucinava» amb Schuster i Mark Hugues, que «era una roca».

Xavi Agustí el va fer debutar amb catorze anys a Tercera amb el Banyoles, d’on amb 18 va saltar al Figueres. Abans, era un nen que es passava hores i hores pels carrers d’Olot jugant a pilota. No només la blanca i negra, sinó també la rugosa. Perquè Russet, a part de pujar i baixar la banda i centrar, també feia triples. «De petit ho feia seguir tot. Quan tenia uns dotze anys em van triar per anar amb la selecció catalana de bàsquet i de futbol el mateix dia. El meu cosí i el meu primer entrenador, Jordi Figueras, em va dir ‘cap al futbol’. Això sí, Russet mai va aparcar el bàsquet de la seva vida i «d’amagatotis del Figueres» no hi havia estiu que no participés a les lliguetes de bars que feien a Olot. «Era prou bo. Més que la ratafia i que el futbol, el que m’agrada a mi és el bàsquet», confessa. De fet, a part de Johan Neskeens, els seus ídols eren els germans Ferrer, d’Olot, que van jugar al Joventut.

Ni amb el bàsquet ni el futbol va arribar a Primera. Amb la ratafia, i durant uns anys, amb el vi ha tocat l’elit. «La nostra empresa té 120 anys. Exportem un xic al Japó, Itàlia, Alemanya però bàsicament ens centrem en el mercat gironí», diu amb la mateixa naturalitat amb què pujava la banda de Vilatenim i el Madrigal. La feina el va dur a tocar el món del vi i durant un temps va fer de representant del celler de Joan Manuel Serrat al Priorat i de diferents distribuïdores. Heus aquí que a partir d’aquí i gràcies al seu cunyat, va tenir l’oportunitat de conèixer Josep Roca, del Celler de Can Roca. «És com el meu germà. Vam fer una amistat molt i molt forta a finals dels noranta i fins ara», explica. A cercle d’amistats de Russet no hi és, per contra, Peio Bengoetxea, entrenador seu al Figueres i Girona. «És l’únic amb qui he perdut els estreps. Era una mala persona. Li vaig dir de tot i fins i tot li vaig llançar una bota un dia perquè renyava un nano jove sense motiu. Al Girona, a l’època de Constel·lació Esportiva, em va preguntar que què hi feia aquí, si estava robant i que no jugaria amb ell. Li vaig dir que si de cas això ell i que al cap de deu partits no hi seria. Així va ser. Em vaig poder retirar jugant»., detalla Russet que assenyala «Pepe Costa i Trifon Ivanov, els rivals amb qui s’ha enfrontat que li han fet por» .

Subscriu-te per seguir llegint