El què, el quan i el com d'aquesta Copa de la Reina han de ser, i seran, un impuls per a un Uni Girona que es resisteix a tocar sostre a pesar dels molts pals a les rodes que sol trobar-se pel camí. El què, el títol espanyol que li faltava; el quan, en plena època de pandèmia, pavellons buits i de retallades, i el com, ai el com, carregant-se l'Avenida i les seves 41 victòries a semifinals per frenar l'ímpetu d'un València que ja qüestiona l'hegemonia dels dos grans de la Lliga Femenina. I tot plegat amb la mestria d'Alfred Julbe des de la banqueta, liderada des de la pista per dues bases imperials, Laia Palau i Chelsea Gray, que el maleït coronavirus impedeix que els aficionats puguin aplaudir a Fontajau.
Un impuls, tot plegat, en uns temps complicats per al club, que en un parell de setmanes ha passat de veure's pràcticament condenmat a tancar la fase regular de la lliga en tercer lloc (després de perdre a València), a incorporar un nou trofeu a les vitrines, i a pensar en gran, fins i tot, en la nova cita contra el Perfumerías, la setmana que ve, als quarts de l'Eurolliga. Però més enllà de l'impacte que pugui tenir la Copa en l'aspecte esportiu, aquest títol també ha de remoure consciències. I si de moment l'Uni encara no ha pogut guanyar la batalla per fer tornar el públic a Fontajau, el meu carnet no cal que me'l compensin, perquè em dono més que per satisfet. Guanyar és important, però encara ho és més que la flama no s'apagui per a un Uni consolidat a la ciutat, fenomen inseparable de Girona.
