Sergi Maza Soqueiro té 15 anys, viu entre Castelló d’Empúries i Fortià, i acaba de guanyar al damunt d’una pit bike la Copa Catalana de Minimotard Open que organitza l’ANPA. És el segon títol que obté després del català de MiniGP 160, ara fa cinc anys.

Maza va assolir, el 30 de setembre passat i amb una cursa d’antelació, el títol de campió amb pit bikes a Móra d’Ebre (Tarragona), en una competició organitzada per l’Associació Nacional de Pilots Aficionats (ANPA). El pilot de l’Scootfast, escuderia de Vilajuïga, ha estat el més regular en sis car­reres i l’última, prevista pel 21 d’octubre, a Menàrguens (Lleida), serà un pur tràmit. Que el seu pare, David Maza, també corregués amb moto va ser clau perquè també s’hi aficionés des de ben petit.

Quin tipus de motos competien en aquesta Copa Catalana?

Són pit bikes que tenen 190 cc, amb motors Daytona i Z190. Jo he guanyat les dues proves perquè anava amb Daytona, que pots fer el que vulguis amb el motor perquè la categoria és Open. Fa dos anys les motos eren de 160 cc i un pilot es va colar amb una de 190 cc, però com que era Open va poder córrer i nosaltres no vam poder fer res per guanyar.

La regularitat t’ha acabat portant el títol.

La Copa Catalana consta de set curses i pots eliminar de la classificació les dues que t’hagin anat més malament, ja sigui per una caiguda o trencament del motor. He caigut en una i a les altres he quedat tres cops primer i dos cops segon. Els circuits han estat per a la zona de Lleida i Tarragona, a Barcelona i a Girona també hi ha circuits, però no els han escollit.

Com t’havien anat els darrers anys?

El 2016 vaig córrer el Campionat de Resistència de la Copa Catalana; el 2017 i el 2015 només entrenava i el 2013 vaig guanyar el Campionat de Catalunya de MiniGP 160. En aquest campionat, era l’únic que corria amb aquella moto perquè encara no existien i el meu pare i un amic seu van haver de fabricar-la des de zero.

Com recordes els inicis amb les motos?

Vaig començar amb una pocket bike. El meu pare també corria, va guanyar campionats de pocket i després es va passar a les pit bikes. Les va portar cap aquí i la gent se les va començar a comprar. Jo anava rodant amb la pocket als circuits de Roses i d’Empuriabrava, l’antic, on hi havia el Club Manfer de Manel Fernando, que amb les minimotos ja es dedicava a entrenar gent. Jo encara portava el xumet quan vaig pujar a la pocket, devia tenir uns tres anys i no hi havia botes amb el meu número i havia d’anar amb vambes.

Canviaràs de categoria la propera temporada?

No, seguiré a la mateixa, en pit bikes no hi ha categories més altes. L’edat mínima per a participar-hi serà de 16 anys, ja els tindré l’any que ve, i no hi ha un màxim d’edat. Aquest any he estat el més petit de la competició, competia amb gent de 35 anys, però no m’he sentit intimitat, ja que estic acostumat a córrer amb gent més gran, ja sigui per entrenar o per competir.

I a les pròximes setmanes quins plans tens?

Estic fent proves amb la moto del 2019, canviarem el xassís i les suspensions. També estem provant les 600 en un circuit gran, a veure si aconsegueixo anar de pressa. Hi he anat dos cops, a Alcarràs, i m’ha anat bastant bé.

Que el teu pare anés amb moto i les veiessis a casa des de petit devia ser clau per tu.

Per mi, veure motos per casa era habitual quan era petit. En un campionat de resistència vaig competir juntament amb el meu pare, teníem un motor de 90 cc i vam quedar tercers. El meu pare també és el meu mecànic.

Tens por a les caigudes?

Quan era molt petit, sí que en tenia i no volia pujar a la moto, però després ja no, i gairebé sense assabentar-me anava a fer voltes. Alguna caiguda espanta, però per sort no he tingut cap lesió greu.

Sempre t’has mogut per l’asfalt o també has provat la terra?

Fa tres anys feia motocròs. He tingut una KTM 50, una Kawasaki 65 i una Yamaha 85. Però vam decidir deixar el motocròs, amb una mínima distracció em podia trencar alguna cosa i vam decidir anar directe a l’asfalt.

A quin campionat t’agradaria anar en els pròxims anys?

M’agradaria córrer en el Campionat d’Espanya de Supersport 600. Per edat hi podria ser, però és molt car i, si no tens algú que t’ajudi, no pots fer res.

Què us costa cór­rer?

A l’any, no ho sé, però, a cada cursa, els meus pares es gasten uns 500 euros. I un dia d’entrenament te’n pots gastar 200. Els meus avis m’ajuden molt. L’equip, l’Scootfast, és bàsic, i si no fos per ells, seria quasi impossible córrer.

Has pogut coincidir amb els pilots mundialistes Maverick i Isaac Viñales algun cop?

Sí, ens vam conèixer fa cinc o sis anys, i un dia vaig córrer amb ells en el circuit de l’Escala. El meu pare ja els coneixia des que eren nens. A mi, ningú m’ha ensenyat com haig d’anar amb la moto, he anat aprenent sol, i n’he après també gràcies a en Maverick. A mi i al seu cosí, en Dean Berta, ens donava consells i ens fixàvem com pilotava. Gràcies a l’Isaac també vam conèixer l’equip al qual estic ara.

Has provat algun altre esport a part del motociclisme?

Vaig intentar el futbol. Vaig entrenar amb el Palau-saverdera, que dirigia el pare d’en Dean Berta, però m’avorria, no m’agradava i només desitjava arribar a casa i agafar la moto.

Les motos t’han fet perdre alguna classe?

No me n’he hagut de saltar cap. Estic fent 3r d’ESO a l’Institut de Castelló d’Empúries i entre setmana no entreno amb la moto. Als caps de setmana, quan vull entrenar, hem de fer un mínim de dues hores i mitja per anar a un circuit. És clar que puc anar a entrenar a un polígon abandonat, però el circuit que hi ha a Vic és el que està millor, si te’l pots fer bé, vas bé a la resta de circuits.

En què t’agradaria dedicar-te en un futur?

No ho sé encara, però, potser, si no puc arribar més alt sent pilot, m’agradaria ser mecànic.