Figueres la dels bells mercats

Si hi ha un període en particular de la història de la capital empordanesa que m’agradaria visitar amb delit –en una càpsula retrospectiva– és la dels seus gairebé vuit segles de mercat. Va ser el rei Jaume el Conqueridor qui va concedir aquest privilegi com a obsequi afegit al de fundació de la vila reial («Qualsevulga que entri a establir-se a Figueres, sia lliure i no degui redimir-se del domini feudal»), que marcaria el calendari dels dijous, per a una activitat (mercat) que feia el millor dels maridatges amb l’origen etimològic d’aquest petit país (emporion). La vitalitat de les escenografies, així com la màgia de les estampes pintoresques de les paradetes ja van inspirar el jove Dalí a plasmar en els seus quadres debutants l’ànima del mercat antonomàstic empordanès. Al llibre Figueres desapareguda (2018) trobem un parell de fotogrames («Mercat setmanal», 1913. Plaza de la Constitución / Plaça de l’Ajuntament actual; també el dels mercats del cavall i de l’ase, a les darreries del segle XIX) il·lustratius d’aquesta vitalitat curulla, de riuades de gent mestresses dels carrers. Però el que em va inflamar les ganes de fer aquest viatge virtual en el temps va ser la troballa del núm. 481 de la publicació de l’Empordà Federal (10-IV-1920) que amb motiu del seu novè aniversari va editar un número extra de vint pàgines titulat «Figueres la dels bells mercats»: una història gota succinta de Figueres, des dels seus inicis fins al 1850, incloent-hi l’etapa erma, de despoblació i desolació que motivà l’empar reial el 1267. El text va embotit amb quinze fotogrames anotats del mercat diari, el de la «pescateria», del mercat del gra, el de les patates, d’escenes de mercat com el de «l’arrenca-caixals» o «la toilette de l’euga», el mercat de porcs, el de coves, el del ferro vell, el de bestiar, el dels xais, el dels porcs al carrer d’en Wilson (pujada del Castell).

Deu anys més tard, l’escriptor i poeta cadaquesenc Àngel Trèmols ens oferia un manat de set articles preciosos («Vida de ciutat», La Veu de l’Empordà, núm.1316-1322) que reservava la cirereta final per parlar-nos amb prosa galana i impressionista dels «Dijous, dia de mercat»: un itinerari pels carrers, places i indrets de la ciutat on ens detalla el moviment de mitjans de transport, de compradors i venedors, de tots els articles i arreus que es podien trobar i adquirir a cada lloc. Aquest darrer escrit s’encetava amb una invocació força etnòlatra: «¡Oidà, la terra dels grans mercats, la pubilla empordanesa qui convida els dijous de cada setmana els pagesos de la contrada i tots els menestrals de la comarca, i els hereus i les pubilles de les masies, a venir a vendre i a comprar llurs diverses mercaderies!».

«Hereus i pubilles», quin rol jugaven en aquesta escenografia dels mercats? Al seu Llibre de Figueres, Eduard Rodeja ens explica que en el cas de la Fira de Santa Creu les pubilles de les cases pairals de la comarca aportaven una nota de color lluint els vestits de la terra, moda també aplicable als hereus de bones hisendes. En molts casos, devia ser per fer les trobades de promesos derivats dels pactes patriarcals arranjats sobretot seguint la tradició de la fira i mercat del 3 de maig, sobre la qual va escriure el cronista figuerenc Josep Maria Bernils, citant a l’autor teatral Pere Teixidor («Les fires de fi de segle», dins Fira de Santa Creu a Figueres, 1976): la consuetud d’aprofitar la compravenda de mercaderies i de bestiar (mules, porcs, aviram…) per concertar ensems nuviatges. A la Rambla o al Passeig Nou, a l’hora de les sardanes, els pares feien tractes de conveniència, sumant interessos de propietats de terres o bestiar. La metàfora de comprar / comparar sementals ceputs i eugues de bones anques no podia ser més desafortunada per a la nostra sensibilitat actual.

Joaquim Gironella (Antics costums, tradicions i llegendes de l’Alt Empordà, p. 45-46) deixa de banda als progenitors i remarca que era la fadrinalla d’ambdós sexes de la contrada qui cercava coneixences amoroses per a «vendre la mussolina» (l’estat de mosso o de fadrí), sempre amb un interès comercial. El masclisme que surava en aquestes «conquestes» queda retratat en la popularitat de versos, com els que cita Bernils:

A la fira hi «som» comprat

a més de la mula parda,

una muller pel meu llit

que’m farà a més de criada

Aquest capítol històric –ja consagrat com a símbol d’exuberància i de riquesa per Pere Corominas dins «La ciutat», la segona gràcia empordanesa («Aquí [mercats, fires] venen els pares a contractar els pactes nupcials de les famílies»)– m’ha fet redreçar la mirada sobre l’origen de nombroses dites, de pur xovinisme local o bé difamatòries envers els pobles veïns, que tenien el focus de difusió en les àgores dels dijous de mercat. L’empordanès ha estat un dialecte renegaire en grau suprem, i no mancat d’un fons de misogínia inequívoca en el seu tresor de refranys populars. Hi ha dues parèmies palauenques sobre les quals no havia tingut explicació raonada fins ara: «A Palau maten la verra [la mare]», «A Palau, ni dona ni porc». Aquesta segona també ha estat molt arrelada a Olot («D’Olot, ni dona ni porc»), però ha estat corregida amb elegància («Porc i dona, d’Olot és bona»). Sobre aquesta segona dita, m’atreveixo ara a suggerir que als mercats del dijous a Figueres ni les primogènites ni els mascles porcins del Balcó de l’Empordà feien bon gènere de transacció comercial. Les garrotxines tampoc, ja que el mercat aplegava gent de les dues comarques.

Però no us penseu que els insults xenòfobs o misògins venen sempre de fora. Conservo de l’època de la mili el proverbi d’un amic andalús: «Los peores mordiscos vienen del propio rebaño». Fa uns mesos que em trobo estupefacte, garratibat, un cop he pogut confirmar que la dita «Malfia’t de l’animal que pixa sang i no es mor» fou encunyada entre la gent del meu poble adoptiu; un aforisme enigmàtic que necessita els mots «menstruació» i «pròstata» per a la seva revelació. Això ja són figues d’un altre paner, d’articles d’un mercat de fraseologia hipermasclista feliçment en desús, rovellat, i oblidat (?), fent bo en aquest punt el dictum d’Oscar Wilde que «L’únic encant del passat és que és el passat».