El Castell de Peralada, el llegat dels Mateu

El fons del Museu del Castell de Peralada es compon de 15.991 peces entre pintures, escultures, vidre i objectes. Al marge queden els prop de 100.000 volums de la biblioteca, entre elles unes 5.000 obres cervantines, i d’aquestes 1.000 edicions diferents del Quixot. Un gran patrimoni històric i cultural forjat al llarg dels segles i exhibit dins un castell medieval seguint la museografia original marcada pel col·leccionista privat, Miquel Mateu, assessorat per Joaquim Folch i Torres, quelcom únic avui en dia. Tot aquest patrimoni, obert al públic amb visites guiades, des dels anys 80, requereix, però, de conservació i restauració, tasca vital que afronten els descendents. Les darreres peces que han passat pel taller han estat dos dels sis tapissos dels segles XVI i XVII, de la sèrie de l’Eneida, que es trobaven al Casino i que no s’havien tractat des de feia més de mig segle. La feina ha anat a càrrec del taller Papiol a Sant Cugat, els únics restauradors de tapissos de l’Estat, mans expertes per les quals han desfilat, fins i tot, tapissos del Museu del Louvre.

Francesc Papiol, tercera generació de restauradors de tapissos i catifes i col·laboradors del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, descriu aquests tapissos com «joies irrepetibles» fetes de llana i seda. Adquirides per Miquel Mateu als comtes, van costar proporcionalment el mateix que tot el castell. Creades a Brussel·les, «tenen un valor immens, ningú sabria fer-los ara», afirma l’artesà qui explica que restaurar un tapís «és una feina delicada, complexa i que requereix moltes hores». En aquest cas, dos mesos per tapís. L’especialista diu que aquests es trobaven molt malmesos, ja que van estar exposats al fum durant dècades, fum que «va quedar molt enganxat al teixit». Va caldre, primer, netejar-los submergint-los en grans piscines inoxidables d’aigua amb detergents neutres durant un parell de dies. Al tercer, es va procedir a la neteja manual, amb esponges i raspalls suaus, sobre unes grans taules. Això va permetre observar els colors originals per després «tenyir les llanes i sedes per igualar el color que s’havia de restaurar». Així, amb el tapís net i sec, muntat en un teler especial –la peça fa uns quatre metres d’alçada– els artesans van refer parts obertes i les figures que havien perdut parts del cos. Només a la part baixa del tapís, seguint les indicacions del museu, es va optar per posar una tela de reforç darrere per reforçar i fixar les parts malmeses sense refer-les.

Aquests tapissos formen part de la col·lecció creada per Miquel Mateu, també el llegat heretat, tot i que va ser la filla, Carme Mateu, la que va marcar l’obertura al públic, de forma pautada. Susana García, conservadora del Museu, es referma en la idea de copsar la col·lecció com un tot. També la seva importància, ja que, diu, «sense la compra d’un castell i l’inici d’unes col·leccions no s’hauria creat una empresa al seu voltant o un festival; som la base i ho som de forma discreta».

L'altruisme d'un col·leccionsta, Damià Mateu

La conservadora admet que «Miquel Mateu és fruit d’una època, quan la burgesia catalana tenia la intenció de col·leccionar per deixar un llegat cultural, allò que se sosté al llarg dels anys, la que deixa empremta». En el seu cas, ho va fer intensament amb el vidre –«va comprar cinc vegades més de vidre a l’abast al mercat que els altres col·leccionistes»– i la ceràmica. Abans que ell ho va creure el seu pare, Damià Mateu, qui, en copsar com les grans capitals europees tenien importants col·leccions d’art oriental i Barcelona no, va comprar peces per dipositar-les, en bona part, al Museu de les Arts Decoratives de Barcelona. Va començar l’any 1932 i el 1935, quan mor, ja havia omplert cinc sales. «Era altruisme o la idea de, què puc aportar jo a Barcelona. Ells posaven per davant la ciutat perquè aquesta creixés», explica la directora, Maribel González.

Quan un visita el Museu s’atura a l’església del Carme on es concentra una part molt destacada d’aquest patrimoni artístic. La conservadora destaca un capitell del mestre de Cabestany de la portada del monestir de Sant Pere de Rodes que s’exhibeix a l’altar major. És una peça de la col·lecció d’escultura medieval d’Esteve Trayter, primer professor de Dalí, que els comtes de Peralada van adquirir al segle XIX, «perquè volien muntar els altars laterals de les capelles». Després passaria a formar part de la col·lecció Miquel Mateu qui, el 1959, va dignificar l’escultura funerària, que va trobar emmagatzemada, al voltant del claustre. Els comtes, a diferència de Mateu, no tenien esperit col·leccionista sinó que, assenyala Susana García, «volien bastir un castell».

Algunes de les joies del fons pictòric i escultòric del Museu del Castell de Peralada

Veure Galeria

Si a l’església s’exhibeixen joies pictòriques com els olis Crist lligat a la columna de Hans Memling (segle XV); Verge de Granada de Petrus Christus II (s. XV-XVI); Verge de la llet de Rubens (s. XVII) o Enterrament de Crist del Mestre de Burgos (s. XV), a l’antic refectori del convent hi ha la col·lecció de vidre, considerades de les millors de l’Estat i molt valorada al món, amb més de 2.500 peces des de l’Egipte faraònic fins al segle XIX, amb un pes destacat el català i, sobretot, els càntirs que s’oferien com a regal de noces. El vidre es complementa amb un miler de peces de ceràmica d’entre els segles XIV i XIX. Tot ho va concebre el col·leccionista i així es manté, allunyat de les actuals modes minimalistes o immersives: «Aquí no s’ha tocat mai res», diu Susana García. El Museu es pot visitar cada dia, sempre amb guia. Diumenges i festius només al matí i dilluns tanca. L’accés és per la plaça del Carme i la visita dura una hora.

Subscriu-te per seguir llegint