Els estrets llaços de Zenobia Camprubí amb Roses

Quan una s’atansa a la badia de Montjoi, a Roses, a la cala Calís, a tocar El Bulli, pot contemplar la casa Can Camprubí. Construïda al llarg del segle XVIII, probablement sobre una barraca de pescadors o d’ús agrícola, pren aquest nom perquè, a mitjans del XIX, el general de brigada Josep Camprubí la va adquirir. Pocs coneixen, però, que aquí va fer estada, els estius de 1910 i 1911, l’escriptora, traductora i lingüista Zenobia Camprubí Aymar (1887-1956), neboda del general, una dona culte i avançada, símbol dels nous temps, sempre lligada al nom del poeta Juan Ramón Jiménez, Premi Nobel de Literatura i pare de la generació del 27, amb qui es va casar a Nova York i qui el va ajudar a trobar un desitjat i necessari equilibri espiritual.

Durant l’estada a Roses, Zenobia Camprubí va estrènyer profundament els llaços amb la seva tia, Eugènia Darna. Qui ho explica és Francesc Galí, un dels nets de Josefina Camprubí Darna (1912-2008), filla d’Eugènia i cosina de Zenobia, qui fa pocs dies va dipositar quatre cartes que va heretar de l’àvia al centre d’estudis Juanramonianos de la Casa Museu ZJRJ, a Moguer (Huelva). Una d’aquestes missives la signa Zenobia i Juan Ramon i la dirigeix a Josefina i el seu marit des de Nova York; una altra és de Josefina a Zenobia i la tercera de la mare de Josefina, Eugenia Darna a l’escriptora. Una de les cartes, que ara han estat transcrites des del centre d’estudis, destaca per damunt la resta, ja que seria la darrera que va escriure Zenobia des d’Espanya abans d’exiliar-se i no tornar mai més al país. La dirigia a la seva cosina a qui li transmetia la seva preocupació per «la guardería» tot demanant-li que tingués cura dels infants que ella protegia, que marxava «deixant la meitat del pensament aquí». Galí recorda que l’any 1936, Zenobia, o Zenobita com l’anomenaven familiarment, va acollir a casa seva infants refugiats de la guerra. Les cartes en donen testimoni. «Era una persona molt sensibilitzada amb el tema social», admet.

Del 1982 al 1985, Francesc Galí va viure a casa els avis, a Barcelona, mentre estudiava la carrera. Va aprofitar l’estada per conversar molt amb l’àvia Josefina, qui, diu, «sempre parlava de la Zenobia» o Zenobita, com signa les cartes, i la qualificava «de persona absolutament extraordinària, amb una gran vitalitat i ganes de fer coses» com ara la botiga que va obrir, Arte Popular Español. Sovint Josefina rememorava amb delectació l’estada que va fer, l’any 1935, a casa de Zenobia i Juan Ramón, a Madrid. «Em deia que Zenobia havia estat de les primeres dones que va conduir a Espanya», diu Galí qui recorda, entre altres mèrits, en ser la traductora del poeta Rabindranath Tagore, el primer no-europeu a guanyar un Nobel. Durant aquelles llargues converses, l’àvia Josefina també li parlava de Juan Ramón Jiménez, descrivint-lo com un home «hipocondríac que tenia molta por a la mort, molt depressiu, que passava èpoques internat». «L’única preocupació de Zenobia era crear-li un entorn de seguretat perquè pogués escriure», relata Galí. La mort d’ella, el 1956, va fer caure al poeta en una depressió profunda. Així, dos anys més tard, «va morir de pena».

Saga de pintors i literats

Ara, Francesc Galí vol continuar «estirant el fil» d’aquesta història per extreure’n tots els matisos, però també vol bolcar-se a resseguir l’intens periple d’altres familiars. La idea és deixar-ho escrit en un llibre que, diu, serà «un nou repte». Galí, qui fa poc es va donar a conèixer amb el volum Empordà elèctric (Cal·lígraf), recorda que la seva àvia va estar-se a Madrid fins que el seu home, arquitecte de professió, va ser destinat al front de l’Ebre «per fer fortificacions». Més tard, acompanyaren al sogre de Josefina, Francesc d’Assís Galí i Fabra, pintor reconegut, mestre de Joan Miró o Josep Llorens Artigas, entre altres, i director general de Belles Arts de la República Espanyola. Val a dir que Francesc d’Assís Galí, qui també era cosí del filòleg Pompeu Fabra, va ser l’encarregat de traslladar més de tres mil obres d’art, entre elles les del Museu del Prado, el 1939, des de Madrid, passant per Peralada, Figueres fins a arribar a Ginebra. Posteriorment es va exiliar a Londres. La capital britànica també va ser el destí de Josefina Camprubí i el seu marit, Francesc Galí, i el germà d’aquest, Oriol. Ells, però, van haver de passar per la cruesa dels camps d’Argelers fins que van ser reclamats per familiars a les illes britàniques. L’estada a Londres s’allargaria fins a l’any 1949.