«La intenció de ‘Fugir de l’oblit’ era deixar un testimoni pel futur»

El documental Fugir de l’oblit d'Abel Moreno va tardar quatre anys a veure la llum. Fet amb pressupost pràcticament zero i la voluntat de molts, s’estrenà el 2016. Encara ara, però, la història de Josep Busó (1922-2019), en Pitu, es continua projectant i emocionant. El públic té una nova oportunitat aquest dimecres, a les 20.30 hores, a La Cate, a Figueres, on es projecta, de la mà de cineclub Diòptria i inclòs dins els actes que es fan aquesta setmana a l'entorn de la gent gran i la vellesa, promoguts per Figueres a Escena.

Figueres dedica una setmana a la gent gran amb cultura, xerrades i tallers

Com va conèixer en Pitu?

De casualitat. Jo estava fent entrevistes de memòria històrica per fer un arxiu d’entrevistes a gent que va viure aquest període perquè no es perdés, però una tia meva el va conèixer, va escoltar que havia estat en un camp de concentració i en una tarda d’estar amb ell vaig veure que potser valia la pena invertir energies per buscar finançament per fer un documental sobre la seva vida.

Ell tenia necessitat d’explicar?

S’ho havia callat durant molts anys, però amb l’Alzheimer de la seva dona Mercè, i, inconscientment, veure que es feia molt gran, que arribava al final, va tenir la necessitat de treure-ho cap a fora. Em va trobar a mi que tenia moltes ganes d’escoltar-ho i ell d’explicar-ho.

Diòptria projecta Fugir de l'oblit, d'Abel Moreno, dimecres a La Cate.

Com va ser l’experiència?

Molt complexa. A escala emocional va tenir moments alegres, altres molt crus i tristos. Vam acabar tots bastant remoguts. Ell principalment perquè, tot i que tenia moltes ganes de fer el viatge, quan va arribar a Oradour-sur-Glane li va agradar molt tornar, però li va passar factura i, poc després, va tenir una angina de pit i ho vam relacionar. Potser per a una persona de 92 anys havia sigut massa. Així vam decidir que en els següents viatges ell no vindria. Tampoc s’hi veia en cor.

És clar, es tractava de resseguir les petjades d’un passat mai verbalitzat.

Curiós és que quan va arribar a Oradour, on es conserva el poble destruït, trepitjar els mateixos carrers on va estar, reconèixer l’espai, li van venir més records, el va ajudar a fer aflorar records que tenia allà, enterrats.

El documental esdevé una eina preciosa per fixar la memòria.

Era la intenció, per això el títol, evitar que aquestes històries es perdin i que el treball serveixi com a contenidor de memòria. Per això jugo amb material d’arxiu que ja existia, perquè era la funció: que fos un arxiu fílmic, deixar un testimoni pel futur.

Ha continuat treballant temes de memòria?

Una mica sí. Amb Fugir de l’oblit sentia que havia aportat el meu granet de sorra, però a través d’Ensenyament i del Memorial Democràtic s’ha mogut molt projectant-se per tots els instituts. I ara busquem finançament per fer un altre documental de memòria històrica.

La projecció de Fugir de l’oblit a Figueres, on ja es va veure quasi quan es va estrenar, s’inclou dins una setmana dedicada a empoderar la gent gran, a realçar tot allò que encara poden aportar a la societat. El cas d’en Pitu és ben clar.

Sí, són una generació que han viscut un període històric molt concret. Potser els de la seva edat la majoria ja no hi són, però encara en viuen molts que en el moment de la guerra civil o durant la dictadura o l’exili eren petits, i que crec que no se li ha donat la importància que han tingut, que han viscut un període bastant dur. Una duresa que la meva generació no ha viscut. És, doncs, una generació que val la pena tenir en compte.

De l’estrena ja fa uns vuit anys.

Es va estrenar 2016, però va ser un projecte que va trigar molt a acabar-se. Des que va començar fins que es va acabar van passar quatre anys. Un any va quedar parat per la mort del fill d’en Pitu i no vam tornar-hi fins que ell no es va recuperar. Entre finals del 2014 vam fer tots els rodatges dels viatges.

Va ser fet a foc lent.

No va haver altra manera. Va ser un any de buscar finançament, que va ser molt difícil i es va fer amb un pressupost realment molt baix i ningú va cobrar o van ser sous simbòlics. Es va fer bastant amb la voluntat de persones que es van dedicar a treballar pel projecte perquè volien explicar aquesta història. Després un any més parat per la mort d’en Jordi, el fill d’en Pitu, i dos més pel rodatge, edició i cerca material d’arxiu. Va ser tot molt lent, també perquè a la part final estava jo sol fent-ho i havia de fer altres feines per mantenir-me. Crec, però, que va tot això va jugar en favor del projecte perquè estem parlant del pas del temps i ens permetia veure des de l’evolució de la Mercè, que és dolorosa però ens permet retratar el procés de pèrdua de memòria, i, de rebot, posar la relació meva amb en Pitu. D’inici jo no volia aparèixer en el documental, però al posar-se ell malalt, vaig haver de posar-me jo davant la càmara i vam recuperar xerrades i converses amb ell que semblaven anecdòtiques en un principi però que després tenien sentit perquè s’entenés qui era la persona que sortia en el documental. Aquesta relació meva, del director, amb en Pitu li ha aportat alguna cosa en positiu al documental.

En Pitu va poder viure, abans de morir, tot el que va generar aquest treball.

Estic content que el pogués veure. Jo patia perquè ell era gran i m’hauria pesat molt, m’hauria costat perdonar-me. Ell va quedar content, deia que s’explicava tot bé, que no hi havia cap dada falsa, cosa que era molt important per a ell, i també va servir per posar en valor la seva història, cosa que ell mateix no feia. Després de tants anys i de com s’ha tractat la història dels perdedors de la guerra civil aqu, fent-los sentir més petits, veure com la gent en el viatge, a França, li donava valor a la seva història, el que havia viscut. I ell té la gran sort de ser una de les persones que va sobreviure a tot això i va arribar prou bé per explicar la seva història de supervivència.

Reivindicar el fet d’escoltar a la gent gran, que ells també tenen un lloc útil dins la societat.

Són un sector de la població a la que no se li dona massa importància. Ets gran i quedes descartat, molt sovint tancats i oblidats en una residència. És molt trist i està bé que se’ls posi en valor, que altres societats, a la gent gran, se’ls té més respecte dels que els tenim ara o en temps passats. Si posem paciència i passem més temps amb la gent gran, et pots adonar que són una font de coneixement increïble, només que ens toca a nosaltres baixar el ritme perquè elles i ells ja no poden. Si ho fas, pots trobar tresors.