Bad Gyal, ‘jefa’ amb mèrit al Palau Sant Jordi

Contra el que pogués semblar, el de Bad Gyal no és un fenomen supersònic ni té aspecte de ‘one hit wonder’, perquè fa set anys que la nostra diva del Maresme grava cançons laboriosament (des dels 19), si bé la seva progressió com a ídol ha sigut tirant a atòmica. Rosalía al marge, que menja a part, el seu Palau Sant Jordi d’aquest dissabte va ser el triomf més incontestable de l’escena urbana catalana, bastit a cop de maluc, lírica filoporno i revisió dràstica del cànon pop per la via tropical.

Desinhibició total, a dalt i a baix de l’escenari, i una Alba Farelo que va aguantar les mirades amb la seguretat d’una estrella consolidada. Top, faldilla breu i transparent, botes aparatoses. Caminar de vedet de ‘peepshow’, tombant-se dalt del podi, fent tremolar natges i cuixes al so de delicadeses com ‘Pussy’, ‘Tremendo culón’ o ‘Aprendiendo el sexo’. I la celebrada ‘Zorra’, dedicada al mascle infidel.

Més festa que xerrameca

Tan segura de si mateixa com se la veu, i se li va travar la llengua al dir bona nit. «Deuen ser els nervis», va aventurar, en el seu únic moment de flaquesa de la nit. «Parlar no se’m dona gaire bé», va afegir, i evitant més contratemps, va apostar pel seu fort, «muntar una festa». I aquí la vam tenir, Bad Gyal ‘jefa’, dominant un escenari en què només hi havia marge per a l’avesat sextet de ballarins. Tres tarimes mòbils, muntatge de vídeo i leds de club de matinada.

La seva manera de desenvolupar la seva carrera diu molt d’aquests temps: ‘mixtapes’, cançons soltes, ‘featurings’ en discos aliens, un epé i, per fi, un primer àlbum que, va anunciar ella, es titularà ‘La joia’ i sortirà en algun moment d’aquest any. El repertori, amb tendència al ‘medley’ comprimit, va avançar temes nous, entre els quals ‘Chulo’, publicat aquest divendres, insinuant una continuïtat d’aquest patró sonor assentat en el jamaicà dancehall i altres ritmes germans. Cançó que fon sexe i fagocitació del luxe, amb joies i pistoles a la pantalla, acompanyant rimes meridianes: «‘Huele a Baccarat, fumándose un puro / Tiene cara que en la cama te da duro’».

Això de Bad Gyal podrà resultar poc païble per a molts adults educats en les tradicions musicals seculars, però com més escarafalls causi, més reforçarà la seva raó de ser. D’això van, i no d’una altra cosa, les fractures generacionals, i ella encarna la seva amb una dominadora presència escènica. Renovat el vestuari al final del xou (vermell amb lluentons, botes daurades), va fondre el seu cant amb el del públic en una pujada imparable a base de cartes com ‘Nueva York’ i ‘Fiebre’, convidant a sospitar que l’esbombada Generació Z (o una part, que són temps líquids) disposa ja de la seva llista d’himnes per corejar (i ‘perrear’).