Rescaten la memòria del dibuixant Josep Cabrero Arnal, pare de Pif, le chien

Josep Cabrero Arnal (1909-1982) va sobreviure durant quatre llargs anys en el camp d’extermini de Mauthausen. El va salvar l’habilitat que tenia fent dibuixos eròtics. Aquella vivència terrible, que va malmetre-li la salut física i mental per la resta de la vida, no va aconseguir, però, ferir-li l’esperit i Arnal va continuar dibuixant «amb una mirada brillant i un somriure generós» i creant, entre molts altres, un dels personatges mítics del còmic infantil francès: Pif, le chien. El Museu de l’Exili de la Jonquera ja fa uns dies que exhibeix material original d’Arnal i des d’aquest dijous s’amplia amb l’exposició Cabrero Arnal, el dibuixant que va mirar als ulls de la mort a la biblioteca de Figueres on, el mateix dia, a les 7 de la tarda, es presenta també un llibre sobre l’artista coordinat per Àngel Campabadal i editat per Rocaguinarda Cooperativa Cultural. L’objectiu: divulgar la memòria d’un creador desconegut al nostre país i oblidat a França, malgrat l’èxit aconseguit.

Arnal, com signava els seus dibuixos, va néixer a Castilsabàs, un poble del Pirineu aragonès, a Osca, però als deu anys va instal·lar-se a Barcelona on va estudiar dibuix i pintura. Al carrer Guinardó va obrir un estudi, on actualment viu el seu nebot i qui encara el recorda. Des d’aquí va treballar per diferents capçaleres –el TBO, Pocholo, L’Esquella de la Torratxa i Papitu– des d’on va anar configurant el seu estil. «Arnal tenia un dibuix molt clar, blanc, tipus Hergé, molt sarcàstic, un humor molt xocant, en una primera etapa», explica Pep Novellon vinculat a Rocaguinarda Cooperativa Cultural. Tampoc s’estalviava la crítica a la política del moment, però, sense tenir una ideologia molt clara, es va sumar al moviment de la República. De fet, la guerra civil el va agafar en el bàndol republicà i va combatre amb un esquadró a l’Aragó. Va ser ferit, alliberat i va fugir travessant la frontera i acabant al camp de Rivesaltes per, més tard, sumar-se obligat a les Companyies de Treballadors Estrangers, treballant a la Línia Maginot. El 1940, amb la invasió alemanya, va ser internat en un camp de presoners de guerra i, tot seguit, a Mauthausen.

D’aquell període crític, la biblioteca de Figueres mostra cartes a familiars i alguns dels dibuixos pornogràfics que va fer Arnal per a la direcció del camp i que li van suposar un passaport de vida, ja que, com apunta Novellon, «Arnal era una persona que no duia massa bé la duresa del treball físic». Aquells dibuixos no es conserven perquè ell mateix els va destruir. «Era una etapa que no volia recordar», justifica Novellon. Després arribarien anys de depressions profundes, sense notícies de la família –les cartes eren censurades– i venent dibuixos pel carrer. Un amic a qui retroba esdevindrà el seu àngel, no només fent-li costat, sinó portant les seves creacions a París, cosa que l’apropà als comicistes francesos permetent-li reprendre l’activitat com a il·lustrador creant personatges, com Placide et Muce, a la revista Vaillant i en col·laboracions a L’Humanité fins que el 1948 crea al gos Pif i tot el seu univers amb Hercule, Tonton, Tata o Doudou, personatges amb els quals els infants més petits podien somiar i somriure. Pif, le chien encara avui es manté dibuixat per altres il·lustradors i se n’han fet, fins i tot, una sèrie per la televisió i un film pel cinema. «Arnal era un home orgullós d’allò que feia i sentir l’èxit, cosa que el porta a passejar-se per espais aristocràtics francesos», explica Novellon.

L’exposició es divideix en tres àmbits: els inicis a l’Estat espanyol, l’etapa de la guerra tant a Espanya com a França i als camps i, finalment, els primers dibuixos d’èxit a França i el Pif. El públic, doncs, podrà admirar, entre altra documentació, dibuixos originals, alguns inacabats. «Ell sempre va tenir com a mestre els dibuixos americans, sobretot Disney que estava ressorgint, i un dels que més el va atraure i captivar va ser el gat Fèlix, cosa que es pot resseguir en les seves creacions», conclou Novellon.