La dona empordanesa i la vinya, una història de llarg recorregut (I)

Aquesta temporada de veremes serà la primera en què ja no podré evocar amb el meu sogre, en Felip Cortada, aquelles collites èpiques d’abantes, de centenars de càrregues, d’aquelles feines a la vinya i al celler de la casa pairal (neteja de les bótes, trepitjar el raïm, comprovar el grau…), aquell macabeu blanc afrodisíac de 16º que ens reservàvem per a consum domèstic, i que la gent que el tastava el volia comprar al preu que fos.

No tinc massa matèria per completar un article memorialista dels anys en què vaig feinejar la vinya i l’olivera de Can Ventura; són més remarcables els que no vaig viure-hi, dels que conservo en la retina fotos com aquella on surten els padrins Joanet i Sianeta traginant un remolc de deu semals. La foto em fa evocar el rol de pal de paller de la dona a pagès fins fa relativament poc temps. En el terreny de la collita de raïms, d’olives i de cereals la seva es considerava una aportació laboral de «cop de mà». El protagonisme femení era imbatible en la cura de l’hort, de l’aviram, de les menjadores de la cort, de la feinada artesanal que hom requeria per als capítols de transformació industrial que segueixen l’escorxadura del porc i molts altres aspectes.

Què ens revela la literatura geòrgica de la dona empordanesa durant la temporada de les veremes, que segons una creença centenària calia allargar-la durant set setmanes en tractar-se d’un número màgic, i encetar-les en lluna creixent perquè els raïms fossin més productius? Abans era costum iniciar-les el dia del sant patró dels vinyataires –Sant Miquel– però avui dia aquesta data ja serveix per fer alguns tasts del vi novell. Temps moderns! Al capítol VII de L’hereu Noradell de Carles Bosch de la Trinxeria trobem un bon fotograma dels remenaments d’aquelles jornades:

«S’apropava la diada de sant Miquel, diada d’inauguració de la verema en tot l’Empordà. Ja han arribat los boters de Figueres amb llurs fadrins i ses eines. En lo pati i baixos de la casa se sent matí i tarda lo pim i pom de llurs maces. Resserren els cèrcols de ferro del botam i lliguen vims a les semals.

La vigilia de sant Miquel se nota en lo casal i masia gran animació: les dones escombren i destaranyinen la tina que conté més de tres mil hectòlitres de vi, la freguen i netegen. És tota enrajolada de rajola envernissada de València. Llueix com un mirall.

La Margarida treu de l’armari de la roba blanca estovalles, tovallons i coberts de boix de Tortellà lluents com marfil; les criades atrafegades paren taula. Anaven a celebrar la festa de sant Miquel, patró del vinyataires, festa que es fa cada any en el casal Noradell amb un abundant àpat i balles a l’era.

Ja de bon matí s’apleguen a la masia boters, traginers, carreters, vinyaters, premsaires, collidores jovenetes dels pobles d’aquells encontorns, esperant amb deler l’hora d’asseure’s a taula. Tots van mudats de festa; les noies un ramet al pit, los joves un clavell al plec de la barretina; tot són rialles i festeigs».

El viatger Francisco de Zamora

El magistrat i escriptor Francisco de Zamora (Diarios de los viajes hechos en Cataluña, 1793) ja va observar la forma curiosa com les dones cadaquesenques (també es pot entendre que en parla de les del Port de la Selva) traginaven els raïms al cim del cap, costum bessó del transport dels dolls d’aigua: «Las mujeres acarrean la uva y las piedras para las paredes de las viñas en la cabeza, viniendo a ayudarles las de Masanet de Cabrenys».

La presència femenina era més notable en les feines que exigien menys esforç físic: espampolar, esporgar, cavar, veremar, espigolar o collir tòries i fer-ne feixos per vendre’ls als flequers. Feines no sempre considerades grates als ulls de la moral de múscul masculí: «Dones del poble de Llers/ que sou gent de mala vida /sortint de missa major/ aneu a cavar la vinya» (dins Les Bruixes de Llers, de Carles Fages de Climent).

No cal dir que la dona també era la responsable de les tasques domèstiques lligades al calendari de veremes:

«Matí, matinadet, / jo iré cap a la vinya, / que és groc el picapoll / i és mel la malvasía / Tu et quedaràs al mas,/ volguda esposa mia,/ tu et quedaràs al mas /aparellant les tines» (Ramon Masifern, La vida al camp, Cant XI, La verema).

La cuina del moment

La rebostera encarregada de cuinar la vianda i dur-la a la colla de veremadors era generalmente la mestressa del mas. El selvatà Josep Mallol –Valentí– al llibre Records de la infantesa recull una tradició ben galant: «La collita del raïm sempre la començava una noia soltera i maca i la més jove de la colla».

Tanmateix, la misogínia enològica (terme encunyat per Eduard Puig i Vayreda dins El jardí de Dionís. L’entorn cultural del vi) era el tret predominant en el conreu, collita i elaboració del raïm. Això es manifestava de diverses faisons, com la paremiologia popular: «La dona i la vinya, l’home les fa garrides», «Moltes vinyes i filles destrueixen una casa».

Històric va ser el tabú de la creença que la sang matava la sang (la menstruació matava el vi, la sang de la terra); per costum les dones en edat de procrear en tenien vetat el consum, l’elaboració tradicional (trepitjar els raïms…) estava vedat a les dones, que entressin al celler es considerava un sacrilegi.

«Trepitjar els raïms, durant les feines del setembre, solament ho havien de fer els homes. Les dones farien tèrbol el vi» (Valentí).

«Els vins de Llançà i Colera s’arrapaven a la gargamella com un gat foll»

El consum ancestral –com ja recomanava Plini– d’un vi petit (aigualit), dolç o vi cuit era tot el que les dones, pageses o urbanes, podien pipar. La dona que bevia vi pur estava mal considerada, sobretot les taverneres i hostaleres. Era un prejudici capital que el consum a frec del masculí derivava en la disbauxa moral.

«Són germanes la dona i la copa [de xampany] / del lleuger esperit contorbador» (Víctor Català, Borratxera rosa).

«Dona borratxa i vi al celler, no pot ser» (refrany recollit per Valentí).

Encara avui dia, amb menys grau però, encara es parla de vins masculins (de petjada mascle i viril, forts de grau, aspres i tànics, com els empordanesos antics de Llançà i Colera «que s’arrapaven a la gargamella com un gat foll», en expressió d’Eduard Puig Vayreda) i vins femenins: amables, agradosos, de bouquet fi i tacte suau, com les garnatxes empordaneses de sexualitat ambigua (un altre terme del mestre Puig Vayreda).