El grup de pop-rock Elefantes visita Figueres fent un tast del nou àlbum

Just arribats del MadBlue, Elefantes fa parada, aquest dissabte, a les 8 del vespre, a El Jardí de Figueres. L’actuació, l'única que tenen prevista aquest estiu dins un teatre, forma part de la gira que estan fent pel país amb el seu nou show, un espectacle totalment innovador i que els serveix per presentar els primers tasts del nou àlbum, Trozos de Papel/Cosas Raras, que en breu veurà la llum.

Elefantes és un grup català de música pop-rock, originari de Barcelona, integrat pel cantant i compositor Shuarma, el bateria Jordi Ramiro, el baixista Julio Cascán i el guitarrista i la més recent incorporació, Álex Vivero. Les arrels d’Elefantes, però, es remunten a l’any 1994. Després de quatre àlbums d’estudi publicats i uns quants anys recorrent escenaris, el grup va decidir aturar-se el 2006. La pausa va durar set anys. Van retornar amb moltes ganes amb un concert al Círculo de Bellas Artes de Madrid, nou un disc, El Rinoceronte i una gira. Li seguirien nous treballs: Nueve Canciones de Amor y una de Esperanza (2016), La primera luz del día (2018) o Caleidoscopio (2019). Un dels temes d’aquella etapa va ser el llançament de la cançó Agua, el duet solidari per Intermon Oxfam que Shuarma, veu i ànima d’Elefantes, grava amb Manolo García en col·laboració amb Benjamín Prado. El darrer projecte del grup va ser Antoine (2020), un treball creat per la música de l’obra de teatre musical El Principito que els va suposar una experiència totalment diferent composant setze temes originals amb personalitat pròpia. Amb ells, a més, van endur-se el premi Max al millor espectacle revelació 2021.

Ara, la banda torna a estar immersa en una nova aventura, aquesta sèrie de concerts, entre ells Figueres, per fer boca als seus seguidors pel nou àlbum. El primer avançament és el poderós single Deja el aire correr que ha aparegut amb videoclip inclòs. En ell es pot copsar la maduresa i personalitat d’aquest grup barceloní. Guitarres protagonistes, bases contundents i un discurs vocal a camí entre el rock i la música melòdica. Tot plegat completat amb un text que esdevé una dura crítica sobre la pèrdua de rumb i la necessitat de posar límits.