Castelló d’Empúries és terra fèrtil de músics i, sobretot, de compositors de sardanes. De molts d’ells, però, un cop morts, el record es dilueix i són pocs castellonins els que els tenen presents. Es coneix el nom dels més populars, menys les seves creacions. Això és el que ha constatat Martí Fontclara preparant el treball de final de grau a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Contra aquest oblit mira ara de lluitar posant a l’abast tota la informació i material que ha aplegat dipositant-ho a l’Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.
Vint-i-set són els compositors de música tradicional que ha documentat i que van viure entre mitjans del segle XIX i fins l’actualitat. D’aquests, molts són família, i només un parell, dones: una, la filla de Pau Guanter, i l’altra, més actual, Ariadna Alsina Tarrès. Fontclara lamenta aquesta baixa presència de dones i espera que les noves generacions, vinculades a l’Escola Municipal de Música, ho reverteixin. De compositors actuals i vius s’inclouen Rafael Blanch, Marc Timón, Joan Bardés, Albert Genís i ell mateix.
El punt de partida del treball va ser una enquesta a tres col·lectius diferents: adolescents de l’institut, grups culturals locals i músics de Castelló. Fontclara va constatar el desconeixement, potser menys en el cas dels músics. El cercle, però, és reduïa als creadors de sempre: Antoni Agramont, Pau Guanter, Josep Blanch, els germans Riera i els Buscarons.
Aprofundint en l’estudi, Fontclara es va topar amb noms desconeguts que el van sobtar a ell mateix malgrat la seva trajectòria com a músic i compositor de cobla. És el cas de Càndid Candi (1844-1911), de qui aquest passat desembre es va recuperar i interpretar l’obra Cantantibus Organis amb motiu de la Missa del Gall. Candi havia musicat la poesia de Verdaguer, amb qui fou amic, i, segons Fontclara, «està considerat el pare de la cançó catalana». «Era una persona molt important i a Castelló no ha transcendit gens», diu. La majoria d’aquests compositors van estar molt vinculats, en les seves etapes de formació, amb la capella de la Basílica, ja que aquest estament necessitava proveir-se de compositors que creessin obres de caire religiós. «En època medieval els músics es contractaven però després van veure que la pròpia sinergia cultural del poble podia alimentar aquesta capella. L’església va fer molt de bé en quant a la producció de músics», admet Fontclara. Posteriorment, els que més destacaven feien el salt fora i, fins i tot, anaven a Barcelona i més enllà.
Antoni Agramont recull el guant llançat per Pep Ventura
Mitjans del segle XIX coincideix amb que les cobles «comencen a agafar una mica de forma». Fontclara explica que Antoni Agramont recull el guant llançat per Pep Ventura i impulsa la creació de les cobles castellonines. «Castelló esdevé una fàbrica de músics descomunal», afirma admirat tot afegint que el treball demostra que «aquells que han transcendit són els que tenen més recorregut dins el món de la cobla». Per contra, els que no van crear massa música per aquesta formació, van caure en l’anonimat. Demostra la teoria el cas d’Agramont, Blanch o Guanter, que «foren mites en el seu moment i són els que han quedat». «La cobla ha fet aquesta funció de popularitzar-los», explica Fontclara.
Si el primer pas ha estat seguir les petjades d’aquests compositors, un altre dels objectius de Fontclara ha estat recuperar aquest patrimoni musical, les particel·les, una tasca que encara està en procés. El pas final serà, a ser possible, posar-les en actiu. En això, afirma, hi poden jugar un paper essencial els estaments culturals locals. Dins aquesta línia, recorda com l’Esbart Dansaire Castelló va popularitzar als anys 80 la sardana El foc de Castelló d’Antoni Agramont amb una coreografia, setanta anys després de la seva mort. «Les entitats culturals poden fer-los reflotar, posar-los en valor», admet. També ho va demostrar la Coral Castellonina el desembre amb Càndid Candi.
Per Fontclara seria imprescindible cercar tot aquest patrimoni oblidat, integrar-lo en una base de dades i dipositar-lo a l’Arxiu Municipal. En la seva cerca, Fontclara ha trobat material amb el qual no hi comptava mentre que altres peces, que pensava localitzar, no les ha trobat. Destaca el gran patrimoni musical que preserva l’Escola Municipal de Música així com una associació de Sabadell, Músics per la cobla «que ha fet una feina excepcional de recaptar i inventariar fons privats amb originals de grans compositors». A més, Fontclara és coneixedor de particulars del poble que disposen de patrimoni interessant que, diu, cal treure a la llum. I això que molta música es van perdre pel camí, entre ella d’Agramont, qui va produir massivament per alimentar les seves cobles: primer l’Orquestra Cobla Empordanesa i després l’Agramont. Molta d’aquesta música la conservaven les cobles en els seus fons.
Instrumentació d’una sardana
Una de les voluntats de Martí Fontclara és glossar la vida de Jaume Palau, un veí de Castelló, alumne de Blanch, que al llarg de la seva vida va fer una ingent tasca de recopilació de partitures. De fet, gran part del fons de l’Escola de Música prové de la donació que va fer ell. «Li hem d’agrair vivament», diu Fontclara qui, revisant el fons, hi ha descobert la sardana A l’estimada de Josep Blanch i Reynalt escrita per piano i de la qual ell mateix n’ha fet la instrumentació per cobla amb la voluntat d’estrenar-la aviat i posar-la en circuit. Una altra figura que vol investigar és la del mossèn Serratosa, qui fou mestre de Blanch, o la d’un oncle d’Agramont, mossèn i mestre de capella a la basílica, autor d’un tractat d’harmonia qui tot i no conèixer al nebot va deixar dit que l’infant havia de seguir el seu llegat. Només dir que Agramont a 14 anys ja era organista de la Basílica i mestre de capella. «Per ell va ser el punt de sortida».
Dins aquest esforç de recuperació, les cobles hi tenen molt a dir. Així, la Ciutat de Girona acaba d’enregistrar un disc monogràfic de Pau Guanter (1871-1944), un treball que presentaran a Castelló d’Empúries, el seu poble, el diumenge 24 d’abril, al pati del Palau dels Comtes.
