«Hi ha crims reals impossibles d’imaginar per un guionista»

El periodista Carles Porta és el rei de la foscor, l’home que ha catapultat el gènere del true crime amb Crims, un producte que arrossega grans audiències, tant a ràdio com a televisió. Aquest divendres (20 hores) ha estat convidat a obrir, juntament amb la periodista Anna Punsí, la primera edició del Festival Ceba Negra, als Caputxins de Figueres. 

Carles Porta defensa que el true crime s’ha convertit en un gènere per se i que l’èxit assolit per Crims multiplica la responsabilitat per mantenir-ne la qualitat.

Què li sembla que arranqui el Ceba Negra a Figueres?

Molt bé, a l’Alt Empordà teniu una tradició negra molt interessant i personatges molt potents com el forense Narcís Bardalet o ara l’Anna Punsí, probablement la millor periodista de successos de Catalunya. A Crims, també tenim un director de fotografia, Francesc Roig, de Figueres, un autèntic crac. Fer un festival així sempre és bo perquè socialitza la lectura i aquest tipus de temàtiques.

Com a periodista, d’entrada ja es va enfocar cap als successos?

Jo he passat per totes les seccions d’un diari. En successos, però, hi vaig estar més temps. Després vaig fer molt de tot. I ara, des de fa quatre anys, la vida m’ha portat a fer relats de crònica negra. A mi, el que m’agrada és explicar històries i les històries fosques sempre tenen elements molt potents. D’entrada, la trama és un thriller que té tensió i suspens. Els personatges acostumen a ser molt potents sempre: la víctima acostuma a ser bona per definició i el dolent és molt dolent perquè ha matat a algú. I tens la tensió narrativa dels investigadors que han d’aconseguir atrapar el dolent. Amb això ja tens un bon relat. Després l’has d’organitzar i fer-ho bé perquè funcioni.

Tor va ser l’inici de tot?

Sí, però perquè la vida t’hi porta. Jo no he dibuixat la meva vida, ella em dibuixa a mi. Tor primer va ser un reportatge per informatius, després un 30 minuts, després un llibre, un podcast i ara treballarem una sèrie de no-ficció.

El tractament va enganxar.

És un estil narratiu que ha funcionat sempre, però que potser aquí no era tan freqüent. No m’atreveixo a dir que fos el primer, perquè sempre hi ha coses que han funcionat menys a escala mediàtica, però que són bones.

Què atrapa a la gent? Potser cerquen morbositat?

No hi ha res més poderós que una història ben explicada. Si després hi ha morbo o hi ha amor canvia poc, perquè les històries d’amor també tenen molta tirada i són molt poderoses. Ara, s’han d’explicar bé. Definim morbo i busquem-ho a les meves històries. Nosaltres no l’utilitzem per a res. Al contrari, fugim d’ell perquè, si el féssim servir, tindríem un públic molt diferent i, en canvi, és molt transversal, general i agraït en com expliquem les històries. No tenim un públic morbós. Em quedo amb la curiositat, tensió narrativa i interès. Els detalls de les nostres històries són més informatius que morbosos, però cadascú té la ratlla del morbo on hi ha les seves circumstàncies. És com l’ètica. Molt personal.

La base són els fets, els informes policials, els testimonis.

Fem la teoria de les tres R: rigor informatiu, és a dir, que el que publiquem ha de ser absolutament cert; respecte per tothom, sobretot per les víctimes, no anem a ofendre o humiliar, anem a explicar i, finalment, ritme narratiu. Ha de ser una bona composició perquè funcioni la partitura.

Com saben que un cas pot funcionar? Com trien les històries?

Depèn del format. En televisió necessitem diversos factors. Primer, que hi hagi girs narratius i que provoquin tensió i suspens. Segon, que puguem trobar testimonis, protagonistes directes que ho van investigar, viure o patir. Tercer, trobar material audiovisual per poder-ho explicar. Si ho trobem tot, decidim fer-ho. Moltes vegades demanem la complicitat de la família de la víctima, no el permís. Volem que la gent no se senti incòmoda amb nosaltres, no volem generar més mal. N’hi ha que diuen que sí, a altres els encanta explicar-ho perquè socialitzen el seu dolor, tenen la necessitat de compartir-ho i reben un retorn social que d’una altra manera no haurien rebut.

Algú els hi ha dit que no?

Sí, que no fessin aquell cas perquè tenien algun familiar molt afectat o per mil raons. Ho valorem i, si creiem que els hem de fer cas, no el fem.

Quants casos són oblidats i quanta gent viu amb el neguit.

Cert, i quan hi ha hagut una desgràcia d’aquestes a la família, mediàticament i socialment el que transcendeix és una desgràcia puntual, però no el dolor que han hagut de patir les persones al llarg del temps. Com n’és de dur tenir una pèrdua així, viure aquella situació. Amb nosaltres aconsegueixen que els acompanyem en aquest dolor, que ho pugui entendre més gent i reben mostres de solidaritat que no havien rebut mentre passaven els fets.

Rere cada capítol s’hi bolquen moltes hores de treball.

Cada format té el seu equip. Treballant pel Crims televisió, devem ser seixanta persones, i ràdio, potser dotze o catorze. És un producte molt complicat de fer. S’ha d’investigar, buscar sumaris, els personatges, entrevistar-los, construir bé la història. Per la ràdio no fem cap cas amb menys de dos mesos, i a la televisió necessitem un any i mig, vuit mesos dels quals són de producció directa, però la investigació ha de ser molts mesos abans.

És un material molt delicat.

Moltíssim. Emetem un 15% del que rebem. Hi ha imatges que no són necessàries i vorejarien en la intimitat i una falta de respecte al mort, a les víctimes, a les famílies. Nosaltres no fem morbo.

Algun cas l’ha colpit molt?

Tots ho fan, perquè al final sempre hi ha una pèrdua humana i dificultats per entendre per què l’ésser humà actua com actua i per què la societat reacciona com reacciona. Tots els casos són molt importants per mi.

La realitat supera la ficció.

Només cal veure que hi ha crims reals que són impossibles d’imaginar per un guionista. Mira el de la Guàrdia Urbana, a veure qui s’atreveix que tots els protagonistes siguin policies. La realitat és la millor narradora que hi ha.

La frase ‘Posarem llum a la foscor’ va ser un gran encert.

Quan vaig fer els primers dossiers el 2018, la tesi bàsica era que la foscor també forma part de la nostra societat encara que la no la vulguem veure o la vulguem amagar. La base era: anem a explicar històries de foscor. Així va néixer la frase.

També qui va triar You Want it Darker de Leonard Cohen.

Sergi Cutillas, un altre geni. La nostra ànima, és mig podcast.

Han rebut l’Ondas i el Premi Nacional de Comunicació. Més tensió per fer un bon producte?

Per mi, el premi més bonic és la gent, tot i que l’impacte mediàtic que tenen impliquen un reconeixement d’entitats i institucions i una responsabilitat encara més gran. Però la nostra gran responsabilitat és amb els nostres protagonistes, amb la gent que ens explica la seva vida, la història que han viscut directament. El que ve després, els premis, multiplica encara més la responsabilitat.

En alguna ocasió s’ha queixat de la falta de pressupost.

Això a TV3 perquè té una càrrega molt gran d’estructura i té pocs diners per invertir en produccions. I, per 'Crims', està pagant un cost molt just per un producte d’aquesta qualitat.

No els han arribat propostes per fer-ho a altres plataformes?

Moltes i molt grosses i les estem analitzant.

Després de tot aquest temps, quina reflexió fa, què ha après?

No m’agrada alliçonar, però aprens que la vida és meravellosa, que la mort forma part de la vida i l’hem d’entendre i acceptar, cosa que no fem. Que la maldat existeix, però que existeixi no vol dir que l’hàgim de trobar a cada cantonada. Hi ha gent dolenta que fa mal, n’hi ha que mata i n’hi ha que amarga la vida a la família o als veïns. Davant de tot això, cada instant és important i l’hem de viure amb el màxim d’entusiasme i positivisme possible perquè ningú sap què pot passar d’aquí a una hora.