Un dels paradigmes, i segurament màxima contradicció, de la societat moderna és la soledat. Miquel Comas fa anys que l’explora a través de la pintura i que ha desembocat, fins i tot, en la generació d’un concepte nou, Transolitud. Sota aquest presenta ara, i per primer cop a la galeria El Claustre de Figueres, una selecció de peces creades aquests darrers tres anys. Són obres impregnades de diferents tonalitats de blau i negre on la immensitat de les ciutats engoleixen l’home solitari acompanyat, això sí, d’una seductora i hipnòtica música de jazz de fons.

Miquel Comas confessa que quan pinta «no ho fa la mà, ho fa el subconscient». És així com, després d’una planificació intensa, va sorgint tot. I és així també com ha anat edificant la seva particular mirada sobre la solitud que ara centra la seva producció. En aquest camí personal recorda al filòsof Walter Benjamin i l’exploració que va fer ell sobre la solitud de l’home de les grans ciutats on malgrat «les multituds, molta gent se sent sola». És una societat, afegeix Comas, «molt marcada i controlada, amb poca vida interior o molt mediatitzada» quelcom que porta a les persones a sentir-se «desubicades i soles». El pintor reconeix que aquesta solitud és encara més intensa que no aquella que un viu sol a casa. Comas ho recrea, doncs, a través de figures sense rostre, en trànsit o en posició d’abandonament, homes engolits en la immensitat d’un univers geomètric, homes contemplant l’infinit i delectant-se en el moment però també una maleta abandonada en una estació de tren buida on el temps s’ha aturat.

Les figures que habiten les teles de Comas van acompanyades d’una banda sonora pròpia, la que escolta mentre pinta i que trasllada a les seves teles. El creador homenatja els pianistes Keith Jarrett i Bill Evans, el jazz dels anys 60, 70 i 80, i revela el secret d’aquesta genial connexió entre notes i pintura: «Tinc sinestèsia». Una singularitat que li permet relacionar la música amb els colors i que es converteix en una font d’inspiració quasi màgica. «La música m’evoca colors i a partir d’aquí tot flueix més fàcilment», admet. Una paleta de colors, però, limitada entre el blau i el negre, «una paleta reiteradament obsessiva», com afirma la crítica d’art Cristina Masanés en el text de presentació de la mostra.

Veure el que no es veu

La situació pandèmica va obligar a la galeria El Claustre a no fer inauguració divendres passat. Tanmateix, Miquel Comas no voler perdre’s l’oportunitat de parlar amb tot aquell que s’hi va atansar el dia de l’obertura. «El contacte amb la gent m’ajuda molt perquè em fa veure coses que jo no veig, potser almenys de forma conscient», reflexiona.