De molt jove, el dramaturg Ferran Joanmiquel va llegir Cent dies de la vida d’una dona, una autobiografia on Frederica Montseny es despullava emocionalment narrant les penúries que va viure durant l’exili. Aquell text va colpir profundament Joanmiquel perquè, malgrat conèixer el personatge, «no sabia que havia patit tant». Fa un temps, el text va reaparèixer a la seva vida i va decidir fer-ne una adaptació teatral. Va tenir clar, a més, que volia que l’actriu Sílvia Escuder el representés i l’encert ha estat absolut. Així va néixer Cent dies i cent vides, un monòleg que s’escenifica diumenge a les 6 de la tarda, a la Sala La Cate de Figueres, i que endinsa al públic en la lluita per la supervivència i les profundes incerteses morals i vitals d’una dona.

Frederica Montseny (1905-1994) va ser una activista anarquista, política i escriptora, molt carismàtica, forta i lluitadora, que va ostentar el càrrec de ministra durant la Segona República Espanyola, la primera. El febrer de 1939, com molts milers de persones, però, va haver d’emprendre el camí de l’exili i travessar el Portús «fugint de les grapes del franquisme i, després, de la persecució nazi». Ho va fer amb els seus dos fills –Vida, de cinc anys i Germinal, de set mesos–, la sogra, la mare malalta, que morirà a la setmana, i una amiga. Tot allò que va viure aquells temps ho va deixar per escrit en un llibre publicat el 1949. Com diu Joanmiquel, «tothom té d’ella una idea molt general però no s’endinsa en el vessant humà». És aquest, doncs, el que intenta reflectir l’obra. Per donar-li forma, el dramaturg s’ha basat, d’entrada, en el llibre de Montseny que, diu, «escriu amb molt de sentiment, mostrant el vessant de dona i de mare patint pels seus fills, per veure què els donaria de menjar». Malgrat ser «una mare coratge», com la titlla el dramaturg, en molts moments la situació la sobrepassa i, fins i tot, «es replanteja la seva moral i valors». El cert, diu Joanmiquel, és que en el text ella és molt honesta i no amaga que va haver de fer servir «la mentida i l’engany per sobreviure i protegir la seva família i a ella mateixa».

El títol de Cent dies i cent vides parafraseja l’escollit per Montseny per la seva autobiografia però alhora remet a totes les situacions «complicades i intenses que va viure, en un període tan curt, de les quals va escapar-se per un pèl, realment tenia un àngel».

Al llarg del monòleg, d’una hora de durada, l’espectador veurà desfilar personatges significatius -hi són presents en la veu en off o interpretats per la mateixa actriu- que van tenir importància en la vida de Montseny. Per bastir-ho, el dramaturg ha necessitat conèixer en més profunditat al personatge i el context històric, que és fidedigne malgrat un parell de llicències extretes de fets verídics però aliens a la vida de Montseny. Tanmateix, Joanmiquel desmarca que l’obra s’emmarqui en el teatre documental, que el dramaturg conrea a la Sala La Planeta, o del retrat històric. L’argument és que «no volia fer un personatge massa acartonat, estereotipat, de donar una visió d’època, jo volia trobar la seva humanitat». En moltes referències que es fan, el dramaturg reconeix la connexió amb l’actualitat: la no implicació de les potències occidentals en la Guerra Civil Espanyola o el tema dels refugiats. «Argelers és Lesbos, la història es va repetint», conclou.