Si hi ha algú a Castelló d'Empúries que conegui bé els secrets de la Basílica, aquest és en Quimet Soler (1926). Durant més de quinze anys va ser un dels voluntaris que va custodiar i divulgar els seus tresors, sobretot els que preservava el Museu. De fet, va ser l'últim abans que les visites ja es formalitzessin com un servei més. En Quimet té 94 anys i encara ara, quan fa bon temps, surt de casa i s'atura a la Catedral de l'Empordà, s'asseu en un banc i deixa perdre la mirada entre els murs tot recordant, potser, vells temps.
«Quan se li va atorgar el títol de Basílica a la nostra església, una colla de Castelló vam anar a donar les gràcies al Sant Pare i vam passar vuit dies a Roma, era la primera vegada que anava en avió», explica somrient. Ell no hi podia faltar. El seu vincle amb la Basílica es remunta a la infantesa. Als set anys va fer-hi la primera comunió i, un dia després, «les monges de l'asil Toribi Duran em van venir a buscar per fer d'escolà». A la Basílica va aprendre «la doctrina» amb el capellà de l'asil que va ser qui li va oferir fer d'escolà de cor a la parròquia. «Cada dia a les 9 del matí fèiem l'ofici i cantàvem la missa conventual. Érem deu escolans i nou capellans i el cor estava al mig de l'església», recorda. Quan havien acabat anaven a escola «amb els hermanos de Sant Gabriel». Al migdia anaven a dinar i a la una a aprendre solfa i els cants. Tot seguit, tornaven a escola i just en acabar seguien aprenent doctrina. L'única estona que els quedava per jugar era abans de sopar. Després de la guerra, ell va ser escolà de sagristia.
En Quimet, ja d'adult, va fer de paleta, «el millor de Castelló», assegura Iraida Sais, historiadora de l'art i coordinadora actual de la Basílica. Per a ella, en Quimet ha estat una font d'inspiració i de coneixements perquè ningú com ell coneix tant aquest monument. Després de jubilar-se va entrar a formar part del grup de voluntaris impulsat pel mossèn Narcís Costabella a qui recorda «com un gran amic, una persona que va obrir l'església a tothom». Els voluntaris custodiaven els tresors del Museu i atenien els visitants que s'hi atansaven. «No vaig dubtar i vaig dir que sí perquè m'agradava», comenta.
Confessa que aleshores era més complicat que ara. Eren dues persones fent guàrdia i calia anar obrint els focus de l'església un a un. A més a més, alguns cops havien deixat tancades persones dins. «Els turistes sortien a fora a seure en un banc, duien l'entrepà i hi dinaven. Com que no ho sabíem, tancàvem la reixa i marxàvem. Al final calia trucar a la policia per treure'ls», riu amb picardia.
Solia fer el torn del matí, de les 9 fins a la 1 del migdia però alguns cops també a la tarda. Hi passava, doncs, moltes hores, sobretot al final quan es va quedar sol, i les dedicava a llegir intensament sobre la història de la Catedral i els elements que conté, entre ells el retaule major d'alabastre del qual en Quimet té la hipòtesi que està inacabat. M'assenyala els pinacles i m'explica que, a parer seu, «no hi eren» i que «com que no sabien com acabar-lo, ho van fer així». «Crec que els comtes volien realment fer la silueta de l'escut de Castelló amb les tres torres», diu.
Iraida Sais amb Quimet Soler, a la Basílica, aquesta setmana passada. Foto: Cristina Vilà
En Quimet va seguir fent de voluntari tot i quedar-se sol, ja que molts dels que l'havien acompanyat anaven morint o s'havien fet molt grans. «No podia deixar-ho», argumenta. Ho va fer quan Sais va prendre el relleu i es va adonar de la seva implicació i estima per la Basílica.
Per a en Quimet, aquest monument ha estat molt important en la seva vida. «M'agrada ser-hi», reconeix tot explicant-me com era aleshores amb el cor i les cadires reclinatòries per a les dones, que es plegaven i es guardaven. També com tots els altars de les capelles estaven tancats amb reixes. «Abans era tot més ple de figures de sants», explica. Durant la guerra civil tot es va malmetre, fins i tot la teulada, i «quan la van arreglar, van treure totes les reixes».
En Quimet Soler va néixer al carrer del Pont de Castelló, a la casa familiar. «A les 8 del matí», matisa. Va tenir una germana, Maria, i un germà, en Pepet, afectat de paràlisi infantil que es va passar catorze anys al llit i a qui va ajudar a cuidar. En Quimet es va casar a Castelló amb una noia de Riudaura, de la Garrotxa, la Dolors, que ara té 89 anys i està una mica delicada de salut. «La seva padrina vivia a prop de la Basílica», rememora. Junts van tenir una filla i ara la família ja són uns quants més, ja que tenen dues netes i tres besnets. Ell i la seva senyora viuen a la casa familiar, però la seva filla els va a veure tres cops al dia. «Ens cuiden molt i molt bé i a la tarda porta a la seva mare de passeig», assegura.
En Quimet s'aixeca aviat al matí per preparar l'esmorzar i manté certes rutines com passejar. Lamenta que ja no pot llegir massa, ni amb les ulleres. Enveja la vista «de gat» de la seva senyora. També pateix sordesa. Sempre que pot intenta anar a missa a la Basílica i, quan fa mal temps, la mira per la televisió. Amb la vista molt afeblida, li sap greu que a voltes les lletres no es poden llegir bé. «Si no puc combregar corporalment, ho faig espiritualment», diu. En Quimet ha estat sempre una persona molt implicada en la vida social del poble. Durant molt temps va fer els decorats de les companyies teatrals locals i va ser president de la Llar de Jubilats durant catorze anys.
La Basílica ha estat un espai molt especial a la vida de Quimet Soler. Foto: Cristina Vilà.
