Tocar fons i ressorgir. «La vida de cada persona és un viatge...i la vida, com qualsevol viatge, pot tenir moltes pujades o moltes baixades». Amb aquestes paraules iniciava el fotoperiodista empordanès Andrea Bolcato un treball molt personal titulat Cap a la llum. Una pujada per trobar-me, que s'exposarà els dies 11, 12 i 13 d'octubre, durant la Ruta de l'Art de Castelló d'Empúries. Les fotografies que es podran veure al Convent de Sant Domènec són el resultat de «la recerca de la pròpia identitat, amb l'objectiu que els trastorns mentals i la depressió deixin de ser un tabú», destaca l'autor.
«L'exposició explica part del meu viatge personal, que vull compartir amb el públic». Són una sèrie d'autoretrats en blanc i negre que mostren com «la depressió va afectar la meva vida per complet, en tots els casos, donant-li un sabor amarg al dia a dia». Amb les fotografies, «vull evidenciar que sol no pots sortir d'una depressió: necessites ajuda, en el meu cas ha estat la meva dona i és el que volia deixar clar». Bolcato va començar a gestar aquest treball a l'Escola d'Arts Plàstiques i Disseny d'Olot, com a treball de final de curs. «Vaig explicar als meus companys el que em passava, encara m'estava medicant, però allà em sentia molt a gust, ningú em veia diferent».
Andrea Bolcato va néixer a Itàlia, però va venir a Catalunya als 16 anys per formar-se com a jugador d'hoquei al Tordera, on va jugar cinc anys. Després va tornar dues temporades a jugar a casa seva, al Bassano, gaudint de la Lliga Europea. L'estiu del 2016 va tornar a Catalunya per treballar a l'empresa d'informàtica de la família de la seva parella i continuar la seva carrera a l'hoquei a l'equip Citylift Girona, acabat d'ascendir a l'elit.
Entremig, la pressió de les competicions va portar el fotògraf a caure en la tristesa i la frustració. Pots arribar a una depressió de qualsevol manera, però en el meu cas «vaig explotar, es van crear unes expectatives al meu voltant per part de la meva família i vaig sentir molta pressió, però jo no era ni tan fort ni tan valent. Vivia una vida que no em pertanyia fins que vaig dir prou».
Seguir el camí de la fotografia va permetre al jugador veure la llum. «L'hoquei era un sacrifici massa gran. Mentre jugava al Girona va arribar un punt que jo no em sentia bé i tot allò que formava part de la meva quotidianitat, els entrenaments, ja no m'omplien. Vaig trencar amb tot el meu entorn i van començar els episodis d'autolesions i vòmits». Ara però, superada l'etapa més dura, pot fer una lectura més positiva: «La depressió va ajudar a netejar-me a mi i el meu entorn, al final veus quines persones es queden al teu costat i et donen suport, perquè la resta, quan vaig començar a tenir símptomes de la malaltia, van desaparèixer». En plena temporada al Girona, Bolcato es va lesionar, va deixar l'hoquei i va apostar per la fotografia, «una passió que havia crescut en mi des que fa cinc anys la meva dona em va regalar la meva primera càmera».
Realitat distorsionada
La depressió altera i modifica la visió de la realitat i tot sembla tal com es veu a les fotografies: «Vaig triar fer-les despullat, amb els cabells rapats i la barba afaitada, cobert de talc. La imatge connecta directament amb la d'un pacient malalt i reforça la idea que la depressió és una malaltia, fet que no tothom entén i accepta». Les imatges mostren com apareix la depressió fins que es va deixant enrere. «Trobo a faltar més gent, sobretot joves, que parlin del tema sense tabús, aquesta és la meva manera de donar-li llum».
L'Andrea viu ara l'esport tan sols rere l'objectiu de la seva càmera: «No tinc ganes ni de fer quatre pilotes amb els companys, sento un rebuig total». L'any acabarà per ell amb nous projectes de vida i professionals. Estudia a la Universitat i després d'aquesta exposició mostrarà un nou treball a Figueres. Treball dur, grans metes i conèixer-se a un mateix, assegura, li han mostrat el camí per superar la tempesta.
