Vicenç Pagès ressuscita els seus millors contes amb l'antologia 'Exorcismes'

Malgrat que fa tretze anys que va publicar el seu darrer llibre de contes, l´escriptor Vicenç Pagès (Figueres, 1963) sempre s´ha considerat «un contista», potser perquè totes les seves novel·les inclouen, d´una manera o altra, contes. Com ell mateix diu, són una mena de «collages». Aprofitant, doncs, el temps transcorregut i com aquests llibres ­-'Cercles d´infinites combinacions' (1990), 'En companyia de l´altre' (1999) i 'El poeta i altres contes' (2005)- ja no són fàcils de trobar, n´ha fet una selecció acurada «per ressuscitar-los». El nou volum s´ha batejat amb un títol prou escaient, 'Exorcismes' (Empúries), i inclou un pròleg on el mateix autor explica el perquè de tot plegat adjuntant unes notes finals, una mena «de vida secreta» sobre cada conte. Aquest divendres, Pagès presenta el volum a la Llibreria 22 de Girona, a les 8 del vespre, acompanyat de Josep Pujol i de Maria Àngels Buisac, qui en llegirà fragments.

«M´ho he passat molt bé perquè ha estat com trobar-me a mi mateix després de molts anys i d´una manera millorada, és com tornar a estar viu», assegura Pagès. Després d´anys d´impartir molts cursos de contes, Pagès ha arribat a la conclusió que «no és veritat que n´hi hagi de bons o dolents». «La majoria són grisos, n´hi ha que són genials i n´hi ha que són un desastre», reconeix, tot afegint que no existeix cap fórmula per escriure´ls i tenir èxit. El seu recull n´és un exemple, ja que inclou creacions molt variades. «Cada conte ha de ser diferent, que el lector no vegi que l´autor és una màquina de fer xurros», conclou.

Pagès té clar que, si «estàs molt bé o molt malament» anímicament, «no escrius». Per a ell, cal que l´autor, quan escrigui, «no sàpiga coses perquè, si ho saps tot, ja no cal fer-ho, hi ha d´haver una zona fosca». És com un camí desconegut que recorres, segons ell, «sense saber ben bé on arribaràs, si no és molt avorrit». Ell ho resumeix com la suma de tres coses: «experiència, emoció i treball». «Cada conte és com una perla que surt de mica en mica», assegura.

«Treure´t la bèstia de dins»

Pagès encara conserva una vena un xic romàntica, la que l´escriptor ha d´estar com posseït. «Escriure és com treure´t el dimoni, la bèstia que portes dins i que no saps ben bé què és». I Pagès ho segueix fent. Ho fa, com sempre, sense presses. «És una manera de treballar intensa i esporàdica, és més divertit, com una aventura», reconeix, tot afegint que fer contes «té un punt de cacera o de pesca» a diferència de fer una novel·la, que «és com remar i remar».