Reflexionen sobre el present i futur del conjunt monumental de Vilabertran

Feia temps que la Fundació Albert Tomàs volia deixar testimoni de tots els esforços bolcats per la conservació del monestir de Santa Maria de Vilabertran. El repte l´ha assumit el doctor en Història Josep Maria Gironella, qui ha resseguit "la feina feta i la desfeta" des dels temps de la desamortització de 1836 fins a l´actualitat, "per un col·lectiu de persones moltes de les quals romandrien a l´anonimat o lluny de la història oficial". Tot plegat ha quedat fixat en el llibre Santa Maria de Vilabertran. La preservació del conjunt monumental, presentat divendres passat davant l´altar de l´església del monestir.

El llibre, que inclou un pròleg del reconegut historiador Antoni Pladevall, autor de l´obra 'Catalunya Romànica', planteja una profunda reflexió sobre el present i futur d´aquest monument, que malgrat "ser tan ric i important resta sense utilitzar, ni amb cap pla de futur definit" així com sense acabar d´arrencar ni de trobar una identitat pròpia. "És patent que no s´acaba de trobar un ús prou satisfactori i coherent al recinte de l´antiga canònica. Pot ser, en part, pel poquíssim interès que ha despertat, en general, el patrimoni en la societat empordanesa i catalana; pot ser també que l´Estat en què es troba avui una part important del conjunt monumental ("el Palau de l´Abat presenta encara un estat deplorable", asseguren) es degui al gran nombre de monuments propers a protegir", exposen. En aquest sentit, es confronta amb la situació que viu el monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, totalment consolidat en el seu ús i respecte a les visites que rep. Cal dir que el monestir de Vilabertran fou declarat monument històric-artístic el 1930 i que va passar a titularitat pública a finals del mateix segle.