Isabel-Clara Simó, dona de lletres i política

Triem unes declaracions (fragments) fetes per ella en una entrevista, que poden donar idea de la seva línia de vida i preferències quant a llegir i escriure: «Jo he nascut i m’he format a Alcoi, només les circumstàncies alienes a mi m’han fet allunyar-me’n. Soc com soc per ser alcoiana (...). Jo era analfabeta en la meua història i el meu país fins que Joan Fuster m’ho va ensenyar tot. (...) M’he proposat escriure sempre en llengua catalana, escriure allò que em dicti la consciència, sense cap concessió a les modes, als premis o a la comercialitat».

A la Universitat de València va conèixer Joan Fuster qui la va incitar a reivindicar la seva llengua, el valencià, i ella es va fer seu que la llengua és l’expressió sonora d’una forma de pensar, sentir i reaccionar; que l’idioma no és mai gratuït ni pot ser intercanviable: forma part d’un territori d’una forma tan natural i ineluctable, com les plantes que hi creixen.

El gener del 2017 Isabel-Clara Simó escrivia en un article a El Punt Avui: «La notícia m’ha emocionat: a la casa de Joan Fuster i després d’ímprobes treballs, s’ha inaugurat el Museu Fuster, aplegant la seva obra, els seus objectes, els estris que feia servir, tot el que estava relacionat amb ell; Joan Fuster va morir el 21 de juny del 1992. Fa doncs vint-i-cinc anys que ens va deixar. Aquest homenatge és important per als valencians, però també per a tots els Països Catalans, car la seva intel·ligència, la seva esmolada manera d’escriure, els seus vastos coneixements i la seva aspra cordialitat van ser de tal magnitud que podem afirmar que ell va refundar el País Valencià, sotmès quasi del tot sota les bromes del franquisme».

Isabel-Clara Simó és considerada una de les autores contemporànies més importants de la literatura en català, i té obra traduïda a l’alemany, anglès, basc, castellà, francès, gallec, italià, neerlandès i suec

Precisament la primera incursió periodística de Joan Fuster en territori empordanès va ser el desembre de 1968 en la revista Canigó, que dirigia Xavier Dalfó, marit d’Isabel-Clara, i d’aquí en naixia una amistat amb visites sovintejades a Sueca. En una carta, Fuster demanava a Dalfó aquests honoraris, a canvi de la seva col·laboració a la revista: que li enviés la revista gratis durant una llarga temporada, i que li pagués un parell de dinars a Figueres. El polígraf de Sueca acabava així: «Em sembla que la tarifa no és intolerable per al pressupost de Canigó...».

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943 – Barcelona, 13/I/2020) és considerada una de les autores contemporànies més importants de la literatura en català, i té obra traduïda a l’alemany, anglès, basc, castellà, francès, gallec, italià, neerlandès i suec. En els seus llibres, articles i assajos, hi apareix sempre el compromís amb la seva condició de dona d’esquerres i la defensa de les llibertats individuals i col·lectives. Assolí moltes distincions: el Víctor Català l’any 1978, el Sant Jordi de novel·la el 1993, el Premi Andròmina de narrativa el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en quatre ocasions, el Ciutat d’Alzira, el Premi de la Crítica Serra d’Or, el de Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, la Medalla d’Or d’Alcoi, el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana i el 2017 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’any 1999 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi.

D’Alcoi a Figueres

Estudià a l’acadèmia que dirigia el seu pare, a Alcoi, i es llicencià en Filosofia a la Universitat de València. Es dedicà a l’ensenyament, que va exercir a Bunyol (Altiplà de Requena) i després a Figueres, on ocupà una plaça de professora a l’Institut Ramon Muntaner. Arribà a Figueres el setembre de 1967, ho explica així al seu llibre Els racons de la memòria: «La primera vegada que vaig posar els peus a Figueres anava a exercir, amb un posat tan ingenu com solemne, la meva funció de professora de filosofia, per a la qual tasca m’havia preparat a la Universitat de València. El meu encontre amb Figueres va ser sobtat, xocant, enlluernador. Jo venia de la València rendida, cansada, reumàtica i aclaparada, i anava a parar a un país rialler que es burlava del mort i de qui el vetlla».

L’any 1999 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi.

El 1968 es casa amb el periodista Xavier Dalfó, fundador de la revista Canigó, aleshores de publicació mensual; el permís governatiu explicitava la prohibició de publicar cap article en català: «Li vaig suggerir –al marit i director– que férem algun articlet a veure què passava, i al final, amb el meu català trontollant, el vaig fer. El vam publicar i va fer tanta il·lusió que tothom a Figueres me’n parlava. En vam fer un altre, i de mica en mica, de sobte, ens vam trobar amb una revista en català que tenia un article petit al final en castellà, per a poder fer la trampa del bilingüisme».

Llibres

Deu anys després de la seva arribada, el 1977, ja era un referent del periodisme i de la literatura catalana. Es pot dir que Isabel-Clara Simó va néixer, literàriament, a Figueres. El 1978 inicia la seva trajectòria literària amb la concessió del Premi Víctor Català, amb el recull És quan miro que hi veig clar (1979), en el qual s’entreveu el camí que seguirà la producció de ficció de l’autora: una literatura d’ulls cap enfora, amb el món real com a referent, bo i interpel·lant el lector a partir del tren-tren diari. Publica Alcoi-Nova York (1985), Històries perverses (1992), guardonat amb el premi Crítica Serra d’Or, on es fa patent la preocupació per la violència inútil, tema que reprèn a Perfils cruels (1995). Elabora una caricatura mordaç de l’univers masculí a Estimats homes (una caricatura) (2002), que segueix el 2010 amb el recull de narrativa Homes. El 2004 publica Angelets, on analitza el cantó fosc de la infantesa.

La seva novel·lística recrea personatges complexos que mantenen relacions conflictives i que l’autora presenta en relats ben estructurats i amb un acurat treball de llenguatge. Destaquen Júlia (1983), T’estimo Marta (1986). Els ulls de Clídice (1990), La veïna (1990), La Nati (1991), La salvatge (1993) guardonada amb el Premi Sant Jordi, traduïda a nombrosos idiomes i amb reedicions constants; El Mossèn (1994), sobre Jacint Verdaguer, La innocent (1995), El professor de música (1998), guardonada amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, El gust amarg de la cervesa (1999), T’imagines la vida sense ell? (2000), Hum... Rita! L’home que ensumava dones (2001), Premi Octubre-Andròmina de narrativa; Amor meva (2010), Premi Joanot Martorell o Els invisibles (2013), entre altres. El 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2017 la seva trajectòria era reconeguda amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Vida empordanesa

Aquella petja figuerenca de la qual escrivia el 1967, va ser força més profunda i extensa. Abans de casar-se, s’hostatjava a l’hotel Armendares, a la Pujada de Castell just davant la Torre Galatea. Explica que a les nits, havent sopat, baixava fins a la Rambla i passava estones a l’Astòria on «mirava la tele, prenia un cafè o una Coca-cola, procurant de fer tan poca nosa com podia». I concreta una ocasió: televisaven un partit de futbol de la selecció espanyola contra un equip que ella no sabia ni va saber de quin país era. Aquest dia tingué una sorpresa que descriu així: «Hi jugava la selecció espanyola contra qualsevol d’altra. La sorpresa va ser la reacció dels habituals de l’Astòria: cada cop que aquell altre equip marcava un gol, cridaven de plaer, aixecaven els braços i el cantaven com si l’acabessin de marcar ells mateixos. A Figueres, cada cop que la selecció espanyola perdia, tothom estava content».

"El meu encontre amb Figueres va ser sobtat, xocant, enlluernador. Jo venia de la València rendida, cansada, reumàtica i aclaparada, i anava a parar a un país rialler que es burlava del mort i de qui el vetlla".

D’aquella època també explicava irònicament que «a l’Empordà s’ha follat sempre amb alegria, i les relacions adulterines han estat sempre comentades als cafès amb bonhomia i una inevitable malícia». També recordava que «la majoria de figuerencs aleshores anava de tant en tant a Perpinyà a comprar formatge i foie gras i a veure cinema cochon. El cas paradigmàtic per excel·lència fou quan als cinemes de Perpinyà projectaven L’últim tango a París. La cosa arribà tan enllà, que els empresaris de sales de cinema de la demarcació de Girona van fer arribar al governador civil el seu disgust i preocupació pel prejudici econòmic que els suposava l’organització massiva de viatges a Perpinyà per veure aquesta pel·lícula. Hi havia agències de viatges que noliejaven autocars i, per 450 pessetes, s’hi oferia viatge d’anada i tornada, pas fronterer (eren temps de la famosa carta verda) i entrada garantida al cinema, on hi havia sis sessions diàries. Es digué que un de cada vuit gironins (per això hi anaven) va veure la sicalíptica actuació de Marlon Brando i Maria Schneider».

Isabel-Clara Simó segueix explicant que els figuerencs «també compraven llibres prohibits i revistes desvergonyides. Els semblava que hauria estat una malversació viure a tocar de la frontera sense fer servir aquest privilegi». Al llarg de quatre dècades, publica amb gran regularitat i mostrant domini de l’ofici d’escriure, una cinquantena llarga de títols en narrativa, poesia, teatre, assaig, guions radiofònics i televisius, prosa memorialista, traducció i nombrosos articles de premsa.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ